Fins que el procés canviés les regles, el nacionalisme català sempre s’havia comportat, davant unes eleccions estatals, amb una doble esperança: que guanyés el partit espanyol menys advers (la política del mal menor) i que quedessin portes obertes, governés qui governés, per obtenir el millor per a Catalunya i els seus (la política de l’‘ocell en mà’). Jordi Pujol va ser l’artífex per excel·lència d’aquesta estratègia, que va practicar amb Felipe González i amb José María Aznar i que li va permetre seguir al capdavant de la Generalitat durant més de vint anys. Amb el procés, el pragmatisme es va ensorrar. Va quedar substituït per la confrontació, que uns pretenien més intel·ligent que d’altres, però que va deixar el nacionalisme català sense influència al Congrés dels Diputats. Carles Puigdemont va encarnar com ningú una mutació que va acabar amb una derrota a tots els fronts i amb una divisió de l’independentisme en sis o set corrents que van des del radicalisme sense límits de Clara Ponsatí, fins a l’intent d’empeltar-hi saba xenòfoba per donar-li una nova empenta, un experiment amb què Sílvia Orriols ha arribat a l’alcaldia de Ripoll.