Bronca i ràbia a cavall de l’onada de calor

Han sortit les nominacions dels premis Emmy, aquests que reconeixen la televisió que tant està modelant la nostra manera de divertir-nos i de relacionar-nos amb el que ens passa i com ens sentim. Tot premi és posar el dit sobre alguna cosa perquè li prestis més atenció i té un missatge a més de «ser el millor». ¿El millor per a què?, ¿per què? ‘Succession’ i les complexes relacions d’una família ambiciosa ens fet pensar molt, per això és al podi dels Emmy a l’avantsala dels premis finals. Però més significatives em semblen les 13 nominacions de la sèrie de Netflix ‘Bronca’, l’original ‘Beef’. Han passat de puntetes, com també ho fa aquesta comèdia negríssima en el monumental catàleg de la plataforma malgrat la seva gran protagonista, Amy, una mestressa de casa i empresària que després d’una discussió de trànsit es veu embolicada en una escalada de tensió amb l’altre protagonista. Amy té una càrrega mental a sobre que no s’acaba i emula la que pesa sobre les espatlles de milions de dones: la gestió de fills i pares grans, el desenvolupament d’una vida personal satisfactòria i l’equilibri amb les necessitats de la feina converteixen el seu dia en un número de malabarisme infinit. per vacances la cosa no millora, perquè organitzar el temps lliure i no només disfrutar-lo torna a recaure generalment sobre les dones. La protagonista de ‘Bronca’ és una dona alterada, i gràcies a les nominacions tindrà una plataforma per cridar més, que no és un alleujament tampoc, perquè s’encén en una metxa sense fi. La ira desencadenada poc serveix per arreglar coses o construir, però de tant en tant és catàrtica i també és creativa si no s’escapa de les mans o perjudica els altres. El germen del ‘Me Too’ Un dels llibres de literatura juvenil que més ha triomfat als Estats Units i que ha anat de boca en boca entra els lectors espanyols és una història fantàstica sobre una generació de dones que, en un moment de la seva vida, fartes de la vida casolana que les asfixia, es transformen literalment en dracs. La metàfora és completa: cremen i provoquen incendis dels quals surten volant ja convertides en éssers alats per no tornar. ‘Cuando ellas fueron dragones’, la novel·la de la supervendes Kelly Barnhill, dibuixa la censura conservadora, la resignació, els debats morals sobre el paper de la dona en la unitat familiar, el trauma i fins i tot l’orientació sexual o la infància trans amb una capa fantàstica que li dona un to desenfadat i de lectura fresca d’estiu, un divertiment. ¿Una història de dones que escupen foc? Més inquietant és descobrir als agraïments finals del llibre que la història d’aquests dracs es va alimentar de la ràbia que li va despertar el cas de Christine Blasey, la professora de la Universitat de Stanford que el 2018 va sortir de l’anonimat per donar testimoni davant el Senat que el candidat que havia sigut elegit per formar part del Tribunal Suprem, Brett Kavanaugh, l’havia agredit sexualment quan eren adolescents, cap a 1982. Christine Blasey no va poder deixar que algú amb aquest historial ocult pogués arribar a una cota de poder legal i va fer pública la seva denúncia, que va arribar a fer trontollar el nomenament i va ser un dels esperons per al moviment ‘Me Too’ que després va arrelar a Hollywood. La ràbia com a energia alliberada per trencar línies vermelles injustes, o per protegir-les, sorgeix en moments límit com els que vivim. Pot ser la política la que encengui la indignació, quan algunes propostes amenacen drets adquirits amb molt esforç. Pot ser la calor extrema d’aquests dies que acaba amb els mantres que ens repetim per mantenir la calma i seguir pel nostre carril diàriament. La corba més difícil per a les dones està a punt d’arribar.

El més llegit