L’OTAN no té lloc per a Ucraïna (de moment) | Per Jesús A. Núñez Villaverde

Per molta filigrana que hagin fet servir els encarregats d’elaborar el comunicat final de la cimera de l’OTAN celebrada aquesta setmana a Vílnius per no incomodar Kíiv, el missatge és evident: Ucraïna no hi és ni se l’espera com a membre de l’Aliança Atlántica. Aquest era el somni/exigència/súplica de Volodímir Zelenski, que fins i tot va arribar a mostrar obertament la seva decepció per endavant, en un intent final per forçar una decisió que íntimament sabia d’entrada que quedaria per sota de les seves expectatives. Zelenski sap que Ucraïna no hauria arribat fins aquí si no hagués sigut pel suport rebut dels Estats Units i la resta de països que conflueixen en el Grup de Ramstein i, per tant, sap també que no pot permetre’s una insolència que posi en perill uns subministraments vitals per a la supervivència d’Ucraïna com a Estat sobirà. Vist així, el que ha obtingut Kíiv de moment podria semblar poc més que paraules. És veritat que el comunicat confirma que el lloc d’Ucraïna és en el si de la família euroatlàntica –una cosa que ja era sabuda des que, juntament amb Geòrgia, així quedés recollit en el comunicat final de la cimera de Bucarest, el 2008–, però també ho és que no hi haurà una invitació formal fins que els 31 aliats actuals (més Suècia) així ho acordin –cosa que amb prou feines amaga les diferències d’opinió existents– i fins que es donin les condicions per això– és a dir, després que s’acabi la guerra. A partir d’aquí, sense un calendari detallat d’adhesió i sense unes garanties col·lectives de seguretat, totes les altres coses semblen poc per a Kíiv, sigui la creació d’un Consell OTAN-Ucraïna (similar al que hi va haver al seu dia amb Rússia) que li permet a Zelenski mantenir una relació directa amb l’organització per plantejar consultes en matèria de seguretat i defensa, o el pla plurianual d’ajuda econòmica i militar per assegurar que les seves forces armades continuen comptant amb els mitjans necessaris per fer front als invasors russos. En paral·lel, alguns països –com acaben d’anunciar els que conformen el G-7 i vuit més més, entre els quals figura Espanya– es mostren disposats a anar una mica més enllà, comprometent-se a atorgar garanties de seguretat en clau bilateral. En aquesta línia encaixa igualment l’anunci francès d’imminent entrega de míssils de creuer SCALP, afegits als Storm Shadow que ja ha entregat Londres i avançant-se als ATACMS que probablement acabarà transferint Washington. Un comportament que visibilitza les diferents sensibilitats entre els que entenen que s’ha d’augmentar l’aposta, convençuts que Ucraïna pot derrotar Rússia en el camp de batalla, i els que, sobretot, temen que qualsevol nou pas impliqui una escalada russa que fins i tot pot arribar fins a l’ús d’armes nuclears. Militarment Ucraïna està àmpliament preparada no només per ser dins l’OTAN, tot i que només sigui perquè actualment no hi ha cap altre exèrcit europeu que hagi demostrat més operativitat en el camp de batalla, sinó per contribuir positivament a la seguretat d’altres veïns. D’aquí es dedueix que la negativa dels 31 aliats a anar més enllà del que s’ha acordat a Vílnius –amb Zelenski insistint que la incertesa de l’Aliança és una debilitat que només estimula Rússia per tirar endavant– és netament de caràcter polític. En altres paraules, és l’OTAN la que no està preparada políticament i militarment per assumir el repte de fer un pas d’aquesta magnitud perquè (llavors sí) això suposaria estar en guerra amb Rússia.

El més llegit