Fins el 23 de juliol podeu visitar la magnífica exposició de Jaume Plensa a la Pedrera. Abans d’entrar us donarà la benvinguda Flora, una escultura de gairebé 8 metres que, sorprenentment, ho farà recollida, entotsolada, amb els ulls closos. Com si us convidés a no veure la munió de persones que formen l’aiguabarreig del passeig de Gràcia: amb tot el que s’hi pot veure! Fins i tot, potser, a ignorar-les? Ens equivocaríem, si ho entenguéssim així. Perquè no ens convida a tancar-nos en nosaltres mateixos, sinó a obrir-nos a l’invisible. I, per fer-ho, potser ens cal començar per escapar-nos d’aquest combat que avui lliuren tots contra tots per tal de captar la nostra atenció, aquest bé cada cop més escàs i, per tant, més preuat. No es tracta de no voler veure el que s’esdevé, es tracta de la capacitat d’indagar en nosaltres mateixos. Perquè el que s’oposa a la vida interior no és la vida exterior, sinó la vida dispersa. Tancar els ulls és reconèixer que ens cal aprendre a no ser abduïts per una recerca compulsiva d’estímuls, a la que ens veiem cada cop més abocats. I, sobretot, tancar els ulls és aprendre a confiar. Ja ens ho diu l’advertència popular: vigila!, els ulls ben oberts! Ben oberts, és clar, perquè sempre ens envolten perills i amenaces. Tancar els ulls per poder explorar millor la vida és, doncs, contracultural. Perquè ens convoca a connectar amb allò en què podem sostenir la nostra confiança bàsica, més enllà de perills, amenaces i distopies. D’aquí la importància del silenci: aquell espai on podem aprendre a abandonar-nos i deixar anar les cadenes i dependències que no ens deixen viure. On, en darrer terme, confiar.