M’entristeix pensar que un Israel democràtic pot acabar sent un miratge, una gran il·lusió frustrada en un entorn de brutals dictadures i de règims feudals. M’entristeix perquè és una cosa que per desgràcia em sembla cada dia més probable com a conseqüència de la seva incapacitat per gestionar el problema que va plantejar el seu naixement en un entorn físic habitat per palestins expulsats sense miraments de les seves terres, sense que tampoc ells acceptessin en aquell moment la creació d’un estat palestí a l’altra meitat del Mandat britànic. Es van equivocar llavors, el 1949, i han errat moltes altres vegades des d’aleshores, com reconeixia un irònic Abba Eban al dir que no perdien cap oportunitat per equivocar-se. I després la situació va empitjorar amb l’ocupació israeliana de Gaza i Cisjordània després de la Guerra dels Sis Dies (1967), amb l’annexió del Golan, amb les seves pretensions excloents sobre Jerusalem, i amb la imparable construcció de més i més assentaments a les terres ocupades, una cosa que s’ha disparat amb l’actual Govern on els elements ultranacionalistes, extremistes i racistes que recolzen i impulsen aquesta colonització tenen més força que mai. Com Itamar Ben Gvir, ministre de Seguretat a càrrec de la Policia, convicte el 2007 acusat d’incitar al racisme i de recolzar una organització terrorista jueva, el saló familiar de la qual presidia una foto del terrorista Baruch Goldstein, que va assassinar 29 palestins a Hebron el 1994, o Bezalel Smotrich, ministre de Finances, que dirigia un moviment extremista de colons quan va entrar en el govern. És com demanar a la guineu que cuidi les gallines.