¿Perdre o guanyar? Depèn

El Barça és un equip pobre amb una gran trajectòria. El seu passat és millor que el seu futur, o no. Perdre i guanyar és part de la trama de l’esport i de la vida. Grans clubs de la història van començar sent pobres, o semblant-ho, però no per això la seva trajectòria va resultar menyspreable. Ara, els diners, per culpa de la passió per guanyar, són sinònims de felicitat, també en el futbol. L’equip més potent, econòmicament, i fins i tot històricament, de LaLiga només va obtenir un triomf en l’última temporada, i ningú pot dir que aquesta victòria resulti la més celebrada de la seva enorme col·lecció de trofeus. Tot i això, el club més empobrit de les últimes dècades, el Barcelona, va guanyar el campionat de la regularitat. Després dels seus desastres successius, que van partir de l’humiliant episodi davant el Bayern i inclou la partida de Lionel Messi, el seu entrenador i els seus jugadors van anar escalant victòries fins a consolidar-se com a primer en una de les competicions més avorrides de les que jo he viscut des dels temps de Ramallets i de Kubala. Ara aquest Barça campió s’aixeca a La Liga d’aquest any amb la vergonya (diguem-ho així: a mi no em sembla vergonyós) d’haver sigut vençut en la més complexa de les competicions, la dels diners. Ja que el Reial Madrid de Modric (però sobretot de Florentino Pérez) li va birlar per diners (i amb diners) un jugador que ja semblava part de la plantilla blaugrana. Fa una setmana el barcelonista més entusiasta que conec, l’argentí Alejo Stivel, fundador de Tequila i encara membre d’aquest equip musical tan extraordinari, em va avisar amb alegria del fitxatge (blaugrana) del cobejat jove turc. Fins que dies després ell mateix em va avisar, amb llàgrimes d’aficionat, de la victòria del rival, que s’havia emportat per molts més diners la voluntat i el talent del jove turc. En una altra època aquests contratemps m’haurien semblat vergonyosos, i observo que en l’ànim d’alguns aficionats o comentaristes així és la cosa. Que el Barça hagi de fixar-se ara (com diu el mestre Ramón Besa a El País) en jugadors d’altres planters, tot i que siguin pròxims a l’abeurador blaugrana, és indicatiu del moment actual de l’equip, és a dir, del club, ja que en aquests temps de penúria l’equip és més que el club, obligat a uns arranjaments econòmics que resulten moltes vegades vergonyosos. Al Barça no estem acostumats a ser pobres i a mostrar-nos com a tal. Potser perquè, des que ho som, no hi ha hagut al teló més visible de les directives gent amb capacitat per a l’autocrítica que no es deixi vèncer per les dificultats sinó que les explica perquè no hi hagi (i és el que passa ara) cap altra desmoralització que les que passen després de les derrotes. Al contrari, en el cas de l’actual president, que venia a guanyar tant que fins i tot l’anava a guanyar Messi, el que ha passat és que ni amb Koeman ni amb Xavi va ser capaç d’arribar a conclusions raonables entorn d’una plantilla que ara és gran, llarga, però estreta, limitadíssima per compres anteriors que tampoc li resoldrien al Barça els perjudicis del passat.

El més llegit