Ucraïna resisteix 500 dies després

Encara enmig d’una tragèdia humana de dimensions colossals i mentre la boira de la guerra impedeix mesurar amb precisió qui és més a prop de la victòria, és possible confirmar una cosa que semblava impossible fa 500 dies: Ucraïna resisteix. En aquest temps els ucraïnesos no només han desbaratat el pla inicial rus –la presa de la capital i l’eliminació de Zelenski en qüestió de dies–, sinó que han demostrat una exemplar resistència civil i un encara més sorprenent acompliment militar al camp de batalla davant la (teòricament) segona potència militar del planeta, al recuperar bona part del seu territori (Rússia tan sols controla avui entorn del 15% d’Ucraïna) i reprendre la iniciativa en un front de no menys de 1.100 km de longitud. És cert que no haurien arribat a aquest punt si no fos per lanotable ajuda econòmica i militar rebuda pels seus aliats occidentals. Però també ho és que, sense la moral de combat i la determinació de fer front a la invasió, cal imaginar que avui Rússia estaria cantant victòria i acovardint altres dels seus veïns europeus. Per la seva banda, tant Vladímir Putin com les forces armades russes han cremat pràcticament tot el seu capital. Els innombrables errors de Putin –des del mateix llançament d’una invasió que no necessitava per evitar que Ucraïna acabés sortint de la seva òrbita, i propiciés la revitalització de l’OTAN i de la UE, fins al fiasco d’una rebel·lió militar dels mercenaris de Wagner que no va saber evitar– han acabat per arruïnar la seva figura de consumat estrateg i de ‘capo di tutti capi’ en l’embolicat ecosistema polític i empresarial rus. Quant a les seves forces armades, resulta palmari l’espectacle penós que han ofert tant en termes d’operativitat com d’organització logística, sense haver aconseguit en cap moment el domini de l’espai aeri i obligats a adoptar sense remei una actitud defensiva. El balanç no pot ser positiu per a cap dels dos bàndols, tot i que només sigui perquè tots dos estan lluny d’aconseguir els seus objectius –integritat territorial per a Kíiv i domini del seu veí per a Moscou–. Però, en espera del que pugui donar de si l’actual ofensiva ucraïnesa, cal entendre que Ucraïna té molta més pressa per acabar la tasca, conscient tant de la seva inferioritat de mitjans humans i materials com del desgast que la prolongació de la guerra pot produir entre els seus aliats. Per contra, Rússia calcula que, una vegada assumit el fracàs del seu primer cop, el pas del temps corre a favor seu si aconsegueix resistir en les seves posicions actuals fins que el cansament dels seus enemics i dels que els recolzen li permeti colpejar de nou. Són aquestes urgències ucraïneses les que expliquen la insistència de Zelenski en la necessitat de disposar de més armes a curt termini, precisament per escurçar la guerra vencent els invasors. En aquest punt cobra especial rellevància la petició d’ATACMS (míssils terra-terra de l’alta precisió amb un abast de fins a 300 km, amb els quals podria batre objectius a Crimea), F-16 (avions de combat molt necessaris per garantir el suport aeri que precisen les unitats cuirassades i mecanitzades que pretenen trencar les tres línies defensives russes) i les bombes de raïm, que, malgrat estar prohibides des del 2008 per més de 100 països –entre els quals no estan Rússia i els EUA–, Washington també sembla disposat a entregar immediatament. ¿N’hi haurà prou o faran que Rússia pensi en els seus arsenals nuclears?

El més llegit