L’Espanya en ombra

El 30 de juny va tenir lloc a Lleó un gran acte institucional amb què Espanya va inaugurar la presidència d’Europa, que li correspon per tanda durant aquest segon semestre del 2023. Sota la presidència del Rei, al claustre de la basílica de San Isidoro, es van reunir diversos presidents i representants de parlaments d’Europa, també el vicepresident de la Comunitat Europea. El motiu que Lleó fos la ciutat elegida per a aquest acte no és cap altre que, en aquest mateix claustre, el 1188, convocades per un antecessor de Felip VI, el rei lleonès Alfons IX, es van celebrar, segons declaració de la Unesco, les primeres corts parlamentàries del món, 25 anys abans que a Anglaterra, que es va atribuir la fita molt temps atorgant l’honor de la seva convocatòria al cèlebre Joan sense Terra. Per això els lleonesos, acostumats a no existir, van acollir el desembarcament d’autoritats amb orgull, van acceptar les incomoditats que una celebració així comporta (durant un parell de dies la ciutat va ser presa per la policia i el trànsit es va tallar a tot el centre) i van passar per alt el detall sagnant i humiliant per a ells que la regió que presumeix d’haver celebrat les primeres corts parlamentàries de la història és l’única d’Espanya a la qual se li va negar no només tenir un Parlament (el de Castella i Lleó és a Valladolid), sinó l’autonomia de què disfruten totes les regions històriques espanyoles, fins i tot alguna que no ho era, com Madrid. Però el que més va molestar als lleonesos no va ser això. El que més va molestar els veïns de la ciutat que presumeix de ser el bressol del parlamentarisme mundial, sigui això defensable o no en termes tècnics i històrics, o una simple declaració institucional (a les famoses Corts d’Alfons IX hi havia per primera vegada representants de les ciutats del regne a més de la noblesa i de la cúria, però cap del poble pla), va ser que l’acte al qual es van presentar nombrosos presidents de parlaments d’Europa juntament amb el rei d’Espanya, la presidenta del Congrés dels Diputats, el president del Senat i algun membre del Govern amb prou feines mereixés l’atenció dels mitjans de comunicació nacionals, més ocupats en altres assumptes, com les eleccions que s’acosten o la constitució dels governs d’autonomies i ajuntaments derivada de les del maig. ¿Què hauria passat –es pregunten indignats aquests dies alguns columnistes de la premsa provincial als quals m’afegeixo– si l’acte de San Isidoro, i per tant el reconeixement oficial d’Europa que Lleó és el bressol del parlamentarisme mundial, hagués tingut lloc a qualsevol de les ciutats que sembla que són les úniques que importen als mitjans de comunicació nacionals, i no diguem ja en una de les autonomies que compten veritablement? La resposta no la donaré jo, però, com que el lector no és tonto, no té gaire difícil inferir el que l’exemple que aquí s’exposa significa i que ve a demostrar una vegada més que, com un viatger comprova quan sobrevola la Península amb avió, hi ha dues Espanyes molt diferents: una il·luminada en excés, tant políticament com informativament, i una altra que es manté a les fosques, a la penombra, i que els periodistes només recorden per explicar alguna tragèdia ocorreguda (falta poc perquè comencin novament els incendis), o per ridiculitzar-la com fan cada diumenge en un programa de la SER fent un repàs selectiu de la ‘premsa de províncies’ en el qual només tenen lloc les notícies grolleres i esperpèntiques, com si fora de Madrid o de Barcelona l’únic que es produeix informativament fos això.

L’Espanya en ombra

El que més va molestar els lleonesos, que van acollir l’acte institucional amb què Espanya va inaugurar la presidència d’Europa, és que amb prou feines mereixés l’atenció dels mitjans de comunicació nacionals

El més llegit