Quan ja havia estrenat ‘Fleabag’, el monòleg, primer, i després la sèrie que li va fer guanyar premis com els Bafta o els Golden Globes, Phoebe Waller-Bridge es va presentar a un càsting de ‘Downton Abbey’, aquella sèrie tan refistolada de senyors i majordoms. La van descartar perquè era massa divertida. I això que, per tradició familiar, podia haver encaixat en aquell entorn idíl·lic del camp anglès. Tant per part de pare com per part de mare, els Waller-Bridge i els Mary, són descendents de la petita aristocràcia que, a la Gran Bretanya, rep el nom de «baronetcy», una peculiar manera de ser algú sense ser baró i de poder-se anomenar «sir» sense ser «lord». És a dir, una família de Sussex, al sud de Londres, que també té, en l’arbre genealògic, soldats, vicaris, polítics i terratinents. I algun antecessor excèntric, que sempre n’hi ha, sobretot a Anglaterra. Potser és per això que Phoebe Waller-Bridge no va poder entrar en l’elenc de ‘Downton Abbey’, perquè no encaixava amb les formes estrictes de l’ètica i l’estètica victorianes. Era (i és) més aviat una figura inclassificable, que ja feia teatre de petita i que, de molt petita, ja havia vist la primera entrega d’‘Indiana Jones’ i, ella mateixa, anava amb pantalons curts a la recerca d’un tresor amagat a les arrels dels arbres del seu ‘countryside’. I sí, en la personalitat de Phoebe Waller-Bridge s’hi barreja l’estricta educació catòlica del col·legi privat de St. Augustine’s Priory i la posterior eclosió teatral, amb formació acadèmica a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. El component excèntric d’un familiar cabra boja s’alia amb la seva relació estranya amb el propi cos (molt alta, amb un caminar desmanegat, amb una taca de naixement en forma d’illa enmig de l’oceà del front, sobre la cella esquerra), amb una intensa aversió al sentimentalisme i una dèria constant per explicar històries de dones complicades, contradictòries, transgressores.