El Macron espanyol en la segona volta, per Ernesto Ekaizer

Un ‘ballottage’ o sistema de doble volta a l’estil espanyol. Així es planteja Pedro Sánchez el 23J. Somia, malgrat la gran diferència entre els sistemes electorals francès i espanyol, a ser una mena de Jacques Chirac del 2002, o l’Emmanuel Macron del 2017 i el 2022. El primer va aconseguir el suport de l’anomenat ‘front republicà’ –‘faire barrage à l’extrême droite’, o la unitat dels partits democràtics per bloquejar l’extrema dreta– en la segona volta de les eleccions presidencials per a la seva reelecció el 5 de maig del 2002 amb el 82,2% dels vots contra el 17,7% de Jean-Marie Le Pen, el candidat del Front Nacional, que havia desplaçat el socialista Lionel Jospin en la primera volta. El segon ho va fer en la segona volta contra Marine Le Pen el 2017. Com explica el sociòleg francès Didier Eribon (‘Regreso a Reims’, Libros Zorzal, 2017), la gent feia estranyes explicacions sobre la seva elecció en la primera volta del 2002. «La gent que va votar Le Pen no el volia. En la segona volta van votar normal», va escriure. En la història contemporània s’atribueix al president de França el socialista François Mitterrand la política d’‘inflar’ el Front Nacional. El 1983, Le Pen es va queixar per carta a l’Elisi que era víctima de l’ostracisme als mitjans. Mitterrand va fer gestions al canal Antenne-2 i Le Pen va ser convidat, en vigílies de les eleccions europees, a un debat polític al programa ‘L’heure de vérité’. Bon polemista, allà va néixer l’estrella de l’extrema dreta: Jean Marie Le Pen. I tot i que el mantra de «bloquejar l’extrema dreta» com a recurs útil s’ha anat deteriorant a França, Macron va aconseguir repetir la gesta l’abril del 2022 en la segona volta amb menys vol que el 2017 (66,1% dels vots), i va arribar a un 58% de les paperetes. Això sí, amb una Marine Le Pen que va aconseguir el 41,4% (des del 33,9% el 2017). Diferències evidents Però les diferències entre la política francesa i l’espanyola són de moment evidents. El perill imminent de l’elecció del 23 de juliol en termes governamentals no és l’extrema dreta de Vox sinó l’aliança del PP amb Vox. És a dir, l’entronització de Vox, i del seu programa d’acció, al Govern, a cavall del PP, com ja es produeix en diverses comunitats autònomes. El candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha jugat a la «domesticació de Vox» des de març al beneir el primer govern de coalició PP-Vox a Castella i Lleó. Però els acords programàtics recents (País Valencià, Balears i Extremadura) donen compte més d’una ‘domesticació del PP’ cap als postulats de Vox. Si l’esquerra ha utilitzat el mantra d’impedir que arribi l’extrema dreta al Govern com un recurs de mobilització –manifestament ineficaç en vista dels resultats recents i passats–, el PP també l’esprem ara per col·locar el PSOE i Sánchez en el dilema: si vols evitar que l’extrema dreta arribi al poder del Govern central de la meva mà, t’abstens i em deixes governar en solitari. Tot i que Felipe González no ho ha escrit així de clar, el cert és que ja ha esbossat la necessitat de pactar en un article a la ‘Nueva Revista’ de la Universitat de La Rioja. «Aquests [pactes de centralitat] enforteixen no només la democràcia, sinó també el destí d’un país. Quan [...] desapareixen, el país es debilita, es polaritza, perd força i credibilitat tant internament com internacionalment. I ara és aquí on som». «Ara som aquí». És a dir: és una reflexió de campanya electoral. Que l’expresident no hagi dit una paraula sobre els atacs furibunds de la dreta contra Pedro Sánchez, però hagi optat per aquesta campanya a través d’un mitjà de comunicació allunyat del ‘mainstream’, diu molt. González preferiria, si guanya Feijóo, que governi el PP amb l’‘ajuda’ –abstenció– del PSOE i que els socialistes passin un període en l’oposició. Això suposaria girar full de la malaltia de l’esquerranisme sanchista i donar lloc al renaixement socialdemòcrata del PSOE. Un Suresnes al camí de la recuperació del bipartidisme. Felipe González s’ha aproximat amb sordina encara al tema del pacte per la llista més votada. Però el 2016 va denunciar Pedro Sánchez per haver-lo enganyat el 29 de juny d’aquell any a l’explicar-li, sempre segons González, que el PSOE s’abstindria en segona votació per permetre la formació del Govern de Mariano Rajoy. «No és possible –va explicar González– fer un Govern Frankenstein, com diu [Alfredo Pérez] Rubalcaba, no és bo ni és possible». Si un segueix el pensament de González, el candidat Sánchez segueix ara repetint aquest Govern al projectar una coalició amb Yolanda Díaz i Sumar. Cal apuntar, així mateix, que no es pot plantejar en abstracte el tema de la llista més votada, ja que seria un pacte entre el PSOE i un PP coalitzat en àmplies regions d’Espanya amb Vox.

El Macron espanyol en la segona volta

Pedro Sánchez busca repescar els penedits d’haver votat la dreta el 28M

El més llegit