Lukaixenko mai se’n va del tot

Bielorússia és Rússia amb més misteri. Si Churchill va definir Rússia com una endevinalla envoltada en un misteri dins d’un enigma, imaginin el que ha de ser Bielorússia. El poc que se’n sap és que la presideix des de 1994 Aleksandr Lukaixenko, que ha guanyat sis eleccions consecutives amb més del 70% dels vots, cosa que té l’OSCE amb la mosca a l’orella, al considerar-ho frau electoral. Europa occidental, i no diguem els Estats Units, desitgen treure-se’l de sobre, però allà continua, i amb creixent influència en la política de la zona. Lukaixenko va ser clau en la resolució del conflicte entre el grup Wagner i Rússia, al convèncer el cap dels mercenaris, Ievgueni Prigojin, que desistís de la seva marxa sobre Moscou. El mateix Lukaixenko ha relatat que en la primera mitja hora de conversa telefònica amb el líder dels Wagner, hi va haver només renecs i insults. Els renecs i insults en rus sonen pitjor que en qualsevol altre idioma, i a més la profusió de consonants fa que les paraulotes surtin de la boca acompanyades de pluja d’escopinades. Una discussió telefònica evita escopinades, això cal concedir-ho a Lukaixenko, però tot i així els renecs en rus són molt més terrorífics que en castellà o en francès, no diguem que en italià, que si no anessin acompanyats de gestos, passarien pel menú d’una ‘trattoria’ cantat a viva veu. L’intercanvi d’insults va donar els seus fruits i els Wagner es van replegar, bastants d’ells cap a Bielorússia, on van ser ben acollits. Es diu que és allà on s’ha refugiat precisament Prigojin, tot i que el secretisme que envolta el país ha impedit confirmar-ho. Lukaixenko és un individu robust, passa dels 1,80 metres i dels 100 quilos, serà que la vida en el camp és sana, ja que en la seva joventut va dirigir durant uns anys una granja col·lectiva, un dels famosos kolkhoz de l’URSS. Més tard va exercir de comissari polític en l’Exèrcit Roig, un càrrec que desperta més aviat poques simpaties, tot i que sigui pels centenars de pel·lícules en què aquests funcionaris apareixen sempre per intentar afusellar el bo. Com a exdirector de kolkhoz i excomissari polític, a ningú ha d’estranyar que Lukaixenko sigui un nostàlgic de l’URSS, com ell mateix reconeix. De fet, es vanta sovint d’haver sigut l’únic diputat bielorús del Soviet Suprem que el 1991 va votar en contra de la dissolució de l’URSS. Com podria votar-hi a favor, teninten compte com de bé que s’ho va passar al camp obligant els treballadors a complir amb el pla quinquennal, i en la milícia tafanejant si algun recluta llegia d’amagat ‘Doctor Jivago’, de Pasternak. Tant enyora temps passats, que els serveis secrets bielorussos es continuen dient KGB avui dia, quan fins i tot a Rússia els van canviar el nom. «Em caracteritza un estil de govern autoritari», ha reconegut en alguna ocasió. Quan un polític es qualifica d’autoritari, posin-se els seus ciutadans a tremolar, és com si un defensa de futbol es reconeix «dur però noble»: hi tenim un carnisser. Per demostrar-ho, fa pocs dies, Lukaixenko va prohibir la premsa estrangera al seu país, amb la qual cosa és poc probable que llegeixi aquest article, ell s’ho perd. Per descomptat, a Bielorússia hi ha la pena de mort; com podria ser autoritari el seu president sense penes de mort per firmar de tant en tant. De fet, es tracta de l’únic estat europeu que manté la pena capital. Aquest vuitcentista aspecte legal l’iguala als Estats Units, però el que podria ser l’inici d’una gran amistat entre els dos països, fins i tot una sana competència per veure qui ha ajusticiat més presos al cap de l’any, no sembla que a Amèrica del Nord es tingui en compte a l’hora de les relacions diplomàtiques. Ara bé, una cosa és que es reconegui autoritari i una altra és que l’anomenin «dictador». Per això no passa el nostre Lukaixenko. Quan el ministre d’Exteriors alemany, Guido Westerwelle el va anomenar «l’últim dictador d’Europa», no només no s’ho va prendre com un elogi –i això que, al cap i a la fi, ser l’últim del que cosa sigui, té el seu mèrit–, sinó que li va replicar que «és millor ser dictador que ser gai». Westerwelle, ja finat, era homosexual. Lukaixenko, que ha recolzat des de l’inici la invasió russa d’Ucraïna, pàtria del seu avi –d’allà el seu cognom–, va donar a conèixer durant la pandèmia de la covid un remei infal·lible: treballar molt al camp –indubtablement aquell passat al kolkhoz el va marcar–, una sauna i un bon glop de vodka. A l’espera que el ‘New England Journal of Medicine’ validi aquesta vacuna natural i el postulin per al Nobel, ell es prepara ja per a la seva pròxima reelecció. Mai se’n va del tot, Bielorússia és un etern «fins després, Lukaixenko».

El més llegit