¿Què passa a França?

La pregunta recurrent –¿què passa a França?– es planteja cada vegada que un detonant –ara la mort de Nahel, un jove de 17 anys en un control policial a Nanterre (perifèria oest de París)– encén una onada de protestes. No faré periodisme disruptiu; em centraré en el que he estat escrivint sobre l’actualitat francesa durant quatre dècades. Estem davant una crisi crònica –l’anomenada ‘fractura social’ de les ‘banlieues’– que coincideix amb una crisi política aguda –la pèrdua de credibilitat d’Emmanuel Macron– i el buit que s’ha anat creant entre el president de la República i la ciutadania. Ja a la tardor del 2005, amb Jacques Chirac com a president i Nicolas Sarkozy com a ministre de l’Interior, vam assistir a tres setmanes de disturbis. La protesta va esclatar el 27 d’octubre quan dos joves de Clichy-sous-Bois (perifèria nord-est de París) van morir electrocutats en un transformador quan fugien d’un control policial. Si bé els protagonistes del Maig del 68 van ser les classes mitjanes urbanes, els joves protagonistes del que vaig qualificar llavors com la Tardor Francesa van ser els fills de la immigració (la segona i la tercera generació). L’avaria de l’‘ascensor social’ La primera constatació: són francesos, no immigrants. Han sigut educats en la divisa de la República –‘Llibertat, igualtat i fraternitat’– i pateixen l’avaria de l’‘ascensor social’. El diagnòstic és assumit per la majoria de polítics, de dretes i d’esquerres, que cíclicament parlen d’un gran programa d’acció social, a manera d’un pla Marshall per a les barriades. Ja el president Mitterrand, als anys vuitanta, retratava així la situació: «¡Què pot esperar un jove que neix en un barri sense ànima, que viu en un edifici lleig, envoltat d’altres belleses, de parets grises sobre un paisatge gris per a una vida grisa, amb tota una societat al seu voltant que prefereix girar el cap i que només hi intervé quan cal enfadar-se i per prohibir!». El seu successor, Jacques Chirac, va arribar a la presidència el 1995 prometent reduir la ‘fractura social’, però va veure com aquesta fractura se li girava en contra deu anys després. Més enllà de reiterar que la prioritat era restablir l’ordre, Chirac reconeixia que la revolta reflectia una triple crisi: «De sentit, de referents i d’identitat». El seu diagnòstic precís –«l’atur és massiu; l’urbanisme, inhumà; hi ha nens sense escolaritzar; massa joves pateixen per trobar un lloc de treball, fins i tot quan han aprovat els estudis»– va acabar amb una pregunta: «¿Quants currículums es llencen encara a la paperera en funció del nom o l’adreça de l’interessat?». I així seguim, gairebé dues dècades després, amb una ‘fractura social’ que s’ha eixamplat a les ‘banlieues’, amb episodis de violència extrema, i a la qual s’ha sumat una nova fractura, en aquest cas a les perifèries rurals, de la qual van aixecar acta els ‘armilles grogues’. La diferència és que el president Chirac era un vell ‘motard’ de la política. Macron va arribar a la presidència de la mà de la ‘nova política’ i criticant el ‘vell món’ dels seus predecessors. No ha sabut consolidar el seu partit ni activar els ‘poders d’intermediació’. François Hollande va encunyar una frase demolidora sobre Macron que els fets posteriors –la crisi dels ‘armilles grogues’, la reforma de les pensions i aquesta onada de violència– han vingut a certificar: «El vell món té un nom: es diu democràcia, amb els partits, els sindicats, un parlament, la premsa. No comparteixo la idea que tot ha de desaparèixer i que n’hi ha prou amb tenir les xarxes socials». Macron disposa de sobrada autoritat tècnica, però té un dèficit polític d’origen: va ser elegit sense haver sigut mai càrrec electe, en un país on cada president ha sigut abans ‘diputat alcalde’; una escola que ensenya l’art de la negociació i la transacció. En plena crisi de la reforma de les pensions, la primera ministra, Élisabeth Borne, va posar el seu càrrec a disposició del president –assumeixo que soc el fusible»–, però Macron no va canviar de fusible i ara pateix un curtcircuit. «L’Eliseu està molt inquiet», em diu un directe interlocutor. A més, en clau de futur, atesa la limitació de dos mandats consecutius, en les presidencials del 2027 França podria veure’s abocada a l’abisme: l’enfonsament de la ‘vella política’ i sense lideratges de reemplaçament en la ‘nova política’. És l’aposta de l’extrema dreta.

¿Què passa a França?

Estem davant una crisi crònica –l’anomenada ‘fractura social’ de les ‘banlieues’– que coincideix amb una crisi política aguda: la pèrdua de credibilitat del president Macron

El més llegit