Fa més de vint anys, també en la programació del Grec, va actuar a Barcelona, al carrer, al passeig de Gràcia, una companyia de Nantes que es diu Royal de Luxe. Els integrants són una barreja d’enginyers, saltimbanquis i equilibristes que fan moure, amb els seus moviments compassats, gegants de forma humana que caminen i gesticulen gràcies als salts i les acrobàcies dels actors. Aleshores van representar una faula que es deia ‘El gegant’ i que feia recordar, esclar, les aventures de Gulliver. Tots els que érem a les voreres, obríem la boca astorats, lil·liputencs, davant la presència d’aquell home descomunal que passejava i també saludava. Fins que, en un moment donat, t’adonaves de l’evidència. Aquell gegant no es movia tot sol, per descomptat, sinó que avançava gràcies a la perícia sincronitzada dels homes i les dones de Royal de Luxe. Un d’ells, llançat al buit, accionava una corda que feia anar un braç; un altre estirava amb força una altra corda, la dels peus, o pedalejava perquè la màquina, tota ella, funcionés.