Èxit’ ve del llatí 'exitus'. Significa 'sortida, 'fi'. Com 'exit' en anglès. Es tracta del resultat positiu d’un projecte o vida. A la nostra societat continua sent un element que configura realitats i defineix projectes. Avui, quan parlem d’una ciutat, el paràmetre d’èxit i la manera de mesurar-lo és diferent. Les mesures econòmiques o els rànquings són útils però no suficients.

Barcelona té i ha tingut històricament èxit. El va tenir en la reindustrialització del segle XIX; després va patir la Guerra Civil i el franquisme; i, als anys 70-80, va tenir èxit en la recuperació dels barris, construcció d’equipaments de proximitat i en reforçar la seva identitat.

El 92 es va mesurar pel reconeixement internacional. Una ciutat global, europeista, solidària i amb visió innovadora que va captivar el món i encara ho fa. Es va dotar d’una marca reconeguda i reconeixible. A la dècada del 2000, es va estructurar a través de projectes de reconversió urbana com el 22@ o el Mobile World Congress, on es defineix el seu nou caràcter econòmic: tecnològica i innovadora.

Al 2010 la mesura és més complexa. La crisi econòmica i financera obliga a reforçar la xarxa social pública. La crisi agreujà desigualtats socials i els ajuntaments es van convertir en la darrera trinxera. Quan l’entorn es comença a estabilitzar, apareix la covid i els poders públics han de donar resposta al repte de la salut, la precarietat i l’aturada econòmica. La mesura de l’èxit ha estat mantenir la cohesió social i la salut de les persones.

Reptes de futur

Ara cal definir quina ha de ser la nova mesura d’èxit de Barcelona. Apareixen tres nous reptes. En primer lloc, el canvi climàtic i la creació d’un nou pol econòmic d’innovació i de recerca basat en l’energia, els recursos naturals, la renaturalització de la ciutat i la salut. En segon lloc, la desigualtat. Des dels poders públics hem de desenvolupar polítiques que evitin desequilibris socials i la precarietat. I, finalment, reforçar la cultura democràtica i política. En un entorn global de 'fake news' i intoleràncies, és més necessari que mai el reconeixement de l’altre i el respecte a les normes comunes.

Tot això requerirà pactes amb tothom per reforçar la cultura política i una ciutat potent que defineix clarament les noves metes i que les vol executar de manera excel·lent. Amb el sector econòmic també. Perquè cal incrementar la base econòmica i el seu model per atraure activitats amb més valor afegit que diversifiquin l’economia. Aquest sector ha de mesurar el seu èxit incorporant també la seva contribució als reptes globals a què ens enfrontem.

Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia 2001 i Premi Internacional Catalunya, parla del 'capitalisme progressista': l’economia del segle XXI necessita una ecologia rica i un equilibri entre Govern i sector privat amb la implicació de la societat civil, institucions com la universitat, el cooperativisme i les oenagès. En definitiva, ens cal estructurar una col·laboració publicoprivada per a les persones.