Sopars d’estiu, la sobretaula

L’estiu acabat d’estrenar, l’estació en què convergeixen l’aplatanament i l’espasme, implica retrobaments postergats amb amics i sobretaules lentes que propicien la conversa, ja sigui embastada o en profunditat. Doncs bé, a continuació ve un llistat dels temes que han sobrevingut en els penúltims sopars: —Vox. La que ens espera. —Els anys que queden per a la jubilació. —Els mems de Julio Iglesias («us caic dissabte», «el juliol passa volant» i tal). —El sexe a partir dels 50. —Houellebecq versus Annie Ernaux. —Els nòvios, nòvies, nòvi@s dels fills. I la vulnerabilitat dels progenitors, els que encara estan en peu de guerra. L’efecte salsitxa: o sigui, estar atrapat enmig del sandvitx. —La tornada de les pólvores Tang, amb gust de taronja o llimona (algú ha vist els sobres en un ‘badulaque’, al costat de la caixa). —Records. Antics amors, discoteques que ja van tancar, les redaccions d’abans (la calor adorm el pensament urgent). Un insecte noctàmbul que sembla una arna voleteja hipnotitzat al voltant de la flama d’una espelma. Sobre la taula, restes de pa amb tomàquet, olives, l’ampolla de Bombay blava i un meló que ningú ha volgut obrir. El meló del desencant. Velles cançons De l’inventari conversacional exposat, es pot deduir fàcilment que els comensals pertanyen, any amunt, any avall, a la generació del ‘baby boom’; això és, són fills de l’explosió demogràfica esdevinguda a Espanya entre 1958 i 1977, interval que va veure néixer 13 milions de nadons. De vegades em faig un embolic amb la forquilla, perquè en d’altres països, com els Estats Units, l’eclosió natalícia va ser abans, entre 1946 i 1964. En qualsevol cas, si tenia cap dubte espaciotemporal, l’ha dissipat la lectura del còmic ‘Boomers’ (Salamandra Graphic), de Bartolomé Seguí, ja que només amb la música que sona al llibre reconec la geografia de partida: Electric Light Orchestra, Jethro Tull, Van Morrison, Franco Battiato (‘Tutto l’universo obbedisce all’amore’). El protagonista, Ernesto, i la seva parella, Lola, van néixer a les pàgines de la mítica revista ‘El Víbora’ a finals dels 80, i ara, gairebé 40 anys després, estan una mica descol·locats. Parlen igual que els meus col·legues. Per tal de fer un reset, l’Ernesto emprèn un viatge a la Mallorca del seu passat. En una nit fosca, condueix un Smart per la carretera deserta sota la pluja, que cau vertical sobre les vinyetes, com ratlles blanques de guix, com esgarrapades de cúter. Està sol. Pensa. «¿És possible perdre la contemporaneïtat?, ¿ser un apàtrida temporal?». Potser aquest sigui el veritable himne generacional. Juntament amb la ressaca d’haver cregut, fa dècades, que el futur només podia anar a millor.

Sopars d’estiu, la sobretaula

Sobre els ‘boomers’, apunts per a un retrat generacional

El més llegit