El Barça, o pescar a Girona, per Josep Maria Fonalleras

El Barça és un germà gran que, fins i tot malgrat les seves promeses als àpats familiars, no té una especial predilecció pels seus germanets petits. Hi deu haver alguna explicació, tot i que no la sé, perquè el Barça, més enllà del seu enorme poder mediàtic, hagi menyspreat, en línies generals, la resta d’equips del país. Es pot entendre que no col·labori amb el seu rival ciutadà, però ¿i els altres? El cas del Girona, per exemple, ara com ara el segon equip català, o, almenys, l’altre club català de Primera. En lloc de reforçar els seus competidors (Abde a l’Osasuna, sense anar més lluny), ¿no podria passar pel cap dels directius blaugrana, del seu cos tècnic, que no seria una mala idea donar una empenta diguem que solidària a l’equip de Michel? El missatge de Laporta El dia que tots dos es van enfrontar a Montilivi, poc abans del partit, es va celebrar un dinar institucional amb gran part de la directiva, encapçalada per Laporta, i amb els socis majoritaris del Girona. Hi havia Marcelo Claure, Pere Guardiola, Ferran Soriano, el president Delfí Geli... A les postres, Laporta va prendre la paraula i va prometre més col·laboració. «Us hem d’ajudar», anava repetint. Fins i tot hi va haver una espècie de ‘mea culpa’ amb el cas Abde, que podia haver recalat a Girona i va acabar triomfant a Pamplona. Molts van creure en un canvi de postura institucional que podria acabar beneficiant els gironins, perquè, fins al moment, les relacions amb el Barça, sent correctes i fins i tot «familiars», a penes s’havien concretat en simbòliques i molt discretes cessions llunyanes. Mentrestant, en el seu primer i fugaç pas per Primera i en el seu laboriós trajecte a Segona, el Girona ha comptat amb «ajudes» de Madrid, Espanyol, Atlètic o Vila-real, per exemple, molt més proclius a la cessió de jugadors, com Miguel, per exemple, o Reinier, com Roro Riquelme o Iván Martín. Però s’acaba la Lliga, Busquets se’n va i el Barça descobreix un problema al mig camp. Falta un eix, un pivot, que ja no serà Zubimendi ni Kimmich. ¿Podria ser Brozovic? Ho veurem. ¿Podria ser Parejo? Podria. ¿Podria ser Oriol Romeu? Podria. Li anava a sortir barat, al Barça, recuperar qui va ser pilar del Barça B i amb prou feines va jugar un parell de partits amb Guardiola abans de tocar el dos a Anglaterra. «Respon al perfil del 4 modern», podia llegir-se a l’‘Sport’ el 2010, «i encarna l’evolució d’un tipus de jugador que normalment és el paradigma del planter blaugrana». Maduresa a la Premier Ho continua sent. Després del Chelsea i de breus aventures al València i l’Stuttgart, va jugar set temporades al Southampton i ara, al Girona, ha sigut el pivot definitiu, la combinació perfecta de poder físic i domini tècnic. Una peça decisiva a l’equip de Michel. «Estic disfrutant», va dir en una entrevista a ‘L’Esportiu’, «en un equip que té molta pilota i que domina els partits; és una part del meu joc que no s’havia vist a Anglaterra i que ara redescobreixo». Oriol Romeu, amb 31 anys, encara és a temps d’acabar la seva carrera en un dels grans, al Barça, concretament. Malgrat perdre diners, va preferir el Girona perquè li atorgava més tranquil·litat, un tipus de vida diferent, una nova manera de jugar. Però sap que està «en una edat bona». I afegeix: «Veurem a final de temporada quina és la situació; físicament estic bé i el temps determinarà una mica cap a on vaig». I arriba el Barça i calcula que pescar al riu Onyar li sortiria barat. Una clàusula d’entre cinc i vuit milions, en funció de variables. I adeu i bon viatge. Les promeses vàcues de Laporta llisquen pel desaigüe de les necessitats peremptòries de substituir Busquets, que va ser, en certa manera, la barrera que el d’Ulldecona va trobar per poder seguir en aquell Barça del 2010. En lloc de col·laborar, de ser més que un club també en la seva relació amb els altres equips catalans, el Barça va a la seva. Sense pietat. O, pot ser que, en el millor dels casos, amb alguna cessió de compromís i fins i tot volent negociar a la baixa la clàusula de rescissió. El futbol és així, però que després no arribi el germà gran al sopar familiar i exigeixi genuflexions, enardida il·lusió. L’afició del Girona, si es confirmés l’empenta sense miraments, si el Barça pesca Romeu, se’n recordarà molt molt d’aquest estiu del 23.

El Barça, o pescar a Girona, per Josep Maria Fonalleras

Pep Guardiola, un missatge recòndit i arcà

El millor equip del món

El més llegit