La pregunta ve arran del 125è aniversari de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que va inundar la societat espanyola, sobretot entre els sectors professionals i intel·lectuals, d’un fort sentiment de decadència. Tot i que el dolor per l’ensorrament de les glòries imperials s’arrossegava des de molt enrere, el 1898 va fer un gir radical al perdre’s el que en realitat no eren «els últims esquinçalls de l’imperi», sinó «les primeres i les últimes colònies de la nació liberal espanyola», nascuda amb la Constitució de Cadis (1812). L’historiador Tomás Pérez Viejo, en un llibre titulat ‘3 de julio de 1898. El fin del imperio español’ (2021), dona compte de la transcendència que va tenir aquesta crisi colonial, convertida en una derrota del relat d’Espanya, que està en l’origen de l’aparent fracàs del procés de construcció de la nació liberal. Paradoxalment, la caiguda de les possessions continentals a Amèrica entre el 1821 i el 1824, amb un col·lapse que va ser d’una magnitud incomparablement superior a la de la crisi finisecular, no va tenir repercussions en l’imaginari col·lectiu ni tampoc va deixar un gran rastre en les memòries dels que van viure aquella època. Perquè qui va perdre Mèxic i el Perú no va ser la nació espanyola, que encara no existia, sinó la monarquia de Ferran VII. La ruptura de les noves repúbliques va ser amb el rei catòlic, no amb Espanya, puntualitza Pérez Vejo. Per això, la resposta al ‘desastre’ colonial del 1898 va ser tan diferent, amb conseqüències que encara perduren, no perquè la realitat espanyola d’avui tingui res a veure amb aquella, sinó com a pesada herència política. A partir d’aquesta data, entre una part de les classes mitjanes i acomodades i dels intel·lectuals catalans, que fins a aquell moment havien sigut inequívocament espanyolistes, amb un llenguatge a tot estirar de doble patriotisme (català i espanyol), es va produir una desafecció emocional. Així, el 1898 fa eclosió el nacionalisme català.