Ha quedat demostrat, un any després, que la intenció dels agressors que punxaven dones a les discoteques ho feien amb la recargolada intenció d’espantar-les. Ni rastre de drogues o malalties de transmissió sexual. Va ser molt pitjor que això. El que ens injectaven quan ens punxaven era una gran dosi de por. Una por atroç de sortir de festa, una por atroç de vestir-nos sexis i una por atroç de caminar soles pel carrer només pel fet de ser dones. És una evidència que els agressors eren homes i les víctimes, dones. Alguns ni tan sols utilitzaven xeringues, amb un escuradents de bar podien sembrar el caos i, de passada, alguns mitjans d’ètica sospitosa li podien treure importància. «És una criaturada, una gamberrada o una broma de borratxos». Doncs no. Va ser un gran acte masclista. Un acte de superioritat i de poder que tenia la voluntat d’humiliar i de crear terror entre la població femenina. ¿Com ho arreglem llavors? Doncs com sempre. Malament. Posant el focus en la víctima i no en l’agressor. Els punts liles em poden donar molta seguretat, però jo no vull una solució a la meva punxada, ni al meu atac.