Nihilisme ‘indepe’

La frustració creixent en què viu una part de l’independentisme, incapaç d’assumir que el 2023 poc té que veure amb l’enyorat i idealitzat 2017, produeix fenòmens cada vegada més estrambòtics. L’última idea que prové del sector més radical de Junts la va proclamar el mateix Puigdemont poques hores després de la convocatòria de les eleccions del 23J: «La funció de l’independentisme no és salvar Espanya de la seva dreta». Una consigna que repeteixen alguns dirigents del partit des de fa dies. La idea força és que la irrupció de l’extrema dreta i el seu blanquejament amb els pactes amb el PP no són un problema en què hagi d’intervenir Catalunya, sota l’estranya premissa que res del que passa a Espanya ens incumbeix. Després d’assistir a les primeres i inquietants formacions de govern a València, les Balears i Aragó, on s’exhibeix sense pudor una catalanofòbia desenfrenada, amb retallades explícites a l’ús del català i a les subvencions a les entitats que vetllen per la seva salut, ¿continua pensant aquest independentisme que la irrupció de Vox no va amb ells? ¿Suggereixen alguns de sobte que els Països Catalans ja no formen part de les seves preferències, o simplement que és millor deixar-los tirats en plena onada reaccionària? I més enllà de la qüestió nacional, que es corri el perill que un Govern central sigui explícitament homòfob, masclista i parafeixista després del 23J, com ja passa per exemple amb el president del Parlament balear, ¿de debò això no pot tenir greus conseqüències a Catalunya? I si de veritat la funció del sobiranisme «no és salvar Espanya» d’aquest neofeixisme ni de res, llavors ¿per què es presenten aquests partits a les eleccions espanyoles? Servir de revulsiu Si l’independentisme més o menys central incorre en totes aquestes contradiccions caòtiques, s’entén millor per què el sobiranisme no representatiu ha començat a promocionar a les xarxes socials una proposta antisistema, que consisteix a demanar l’abstenció, l’última eina, diuen, per castigar els partits que no són prou valents i unilaterals. Perquè es comença dient que Vox no ens concerneix i s’acaba demanant l’abstenció: dues posicions que demostren que, efectivament, hi ha un independentisme que ha entrat ja en una fase obertament nihilista, contra tot i contra tots, desenganyat d’Europa i de mig món, una vegada constatat que el camí de la confrontació no troba ni trobarà aliats mínimament homologables en la política internacional. El que suggereixen aquests moviments, des de les declaracions de Puigdemont a l’onada abstencionista de Twitter, és un «com pitjor, millor» cada vegada més indissimulat i la idea inquietant que l’última esperança per a l’independentisme és un govern PP-Vox que serveixi de revulsiu i reactivi el procés. Perquè, curiosament, els mateixos partits que fan veure que un Govern d’extrema dreta no els incumbeix són els que més desitgen la seva formació. Tota aquesta lògica rebuscada i cada vegada més indesxifrable serveix per constatar que el que ve després del nihilisme és senzillament el friquisme i la pura marginalitat. A l’independentisme extraviat caldria recordar-li un parell d’idees elementals: que votar és útil i que l’amenaça de l’extrema dreta, sigui a Espanya, Itàlia o Israel, ens incumbeix a tots. Que ja té conya que alguns dels que promouen el nihilisme antisistema vagin amb corbata i siguin de partits que es reclamen d’ordre. Fet que certifica que a Catalunya, des de fa temps, tot és possible i res és el que sembla.

El més llegit