Virtut i alegria del fitxatge de Gündogan per Juan Cruz

Lluny meu, si se’m permet aquesta arrencada egocèntrica, la funesta mania de començar un text sobre futbol parlant del que és aliè a aquest esport amb què conviuen les meves passions des que era un noi que es firmava, a l’escola, com a Juan Azul Grana. El que és aliè al futbol forma part ara, també, del futbol. Passa en camps aliens estrictament al que passa al camp i procedeix dels que no volen que el Barça tiri endavant ni jugant... Locutoris, directives, aficions, portaveus que es disfressen de periodistes o de comentaristes, i que són aspirants a directius a l’ombra, aprofiten qualsevol ocasió positiva de l’equip que abans jugava al Camp Nou i que ara jugarà en una altra banda, per posar en qüestió el futur que espera aquestes novetats. Assetjat pels seus propis problemes, el Barça s’enfronta a aquesta legió de vigilants de la seva salut, per declarar que l’equip no serveix, ni la directiva tampoc, i que qualsevol projecte caurà sota el pes de la malaurança. Una bona notícia És igual que aquestes novetats siguin pròximes i fins i tot més que pròximes. Aquestes endevinalles pejoratives sempre cauen sobre les bones notícies. Per exemple, que Gündogan s’incorpori a l’equip és una notícia que, lluny de ser analitzada com a possible, s’interpreta sota el foc de totes les sospites possibles. Vingui d’on vingui l’esperança de futur, sigui aquesta protagonitzada per Ansu Fati, per Pedri o per Gavi, una legió de pessimistes, els mateixos que es burlaven que el Barça guanyés 1-0 de tant en tant, fins a la victòria final, surten a la palestra dels mitjans per anunciar que la bona nova no arribarà a formar part de la història blaugrana. Perquè el club no té diners o, simplement, perquè l’equip, i la seva directiva, tenen sobre si el funest signe de la derrota. Crítica futurista En el cas d’aquest turcoalemany que deixarà el City per formar part de l’equip blaugrana, l’immediat somriure comú ha aparegut aquesta setmana en la vida peculiar dels mitjans per advertir de no sé quants inconvenients perquè el Barça arribi a tocar de prop els serveis d’aquest futbolista. Si aquesta greu gresca amb què es dona la notícia aparentment indesitjada que l’equip es reforci fos un lloc comú del periodisme esportiu estaríem parlant d’una altra cosa. Però des de fa molt temps és l’equip que ara dirigeix Xavi Hernández el que rep tots els pals de la crítica futurista que afecta ara la crònica general del futbol espanyol. No assenyalaré, perquè no toca, cap equip en concret com a substància d’origen d’aquesta maledicció a la qual se sotmet el Barcelona, però sí que és pertinent recordar que ara mateix, aquesta última setmana, la secció de bàsquet del club ha sigut rebuda a Madrid, pels aficionats del Madrid, com si fossin odiosos bandits que s’havien d’emportar cap a casa seva un trofeu que no havia sigut beneït per la victòria sinó per la manipulació. La ràbia amb què va ser acollida la derrota local no va contenir només dents perverses contra els jugadors, sinó contra el seu color o contra el seu origen, i allò semblava tan greu per haver sigut reflectit així per la directiva local i també pels que en altres casos ben coneguts van sortir a la palestra a defensar, com Déu mana, altres esportistes perseguits per la mala criança. El Barça disfruta ara de la possibilitat certa de comptar amb l’alegria del fitxatge del ja ex del City. El fitxatge està a tret de pedra, o d’il·lusió. L’equip i els seus aficionats han viscut recentment la victòria a la Lliga. Aquesta nova bona notícia troba el Barça fora del seu camp antic. Però és el mateix Barça. En el seu nou lloc esperarà millors temps. Tenen dret l’afició i l’equip a disposar de l’alegria dels bons fitxatges. Els esgarriacries s’han de preparar perquè el futur ens sigui propici.

El més llegit