Operació Collboni: legal i molt lletja

No pocs apologetes de 'l’operació Collboni', mancats d’arguments presentables, insisteixen aquests dies a subratllar que l’elecció de Jaume Collboni com a nou alcalde és legal. Vaja! Quin subterfugi retòric! S’imaginen que no ho fos? Hi ha poca cosa que pugui justificar el que ha succeït, si no és un fabulós afany de poder i, sobretot, la determinació d’impedir que un independentista, encara que sigui algú tan dialogant i moderat com Trias, es converteixi en alcalde. Els fets, perquè puguin ser entesos, cal contextualitzar-los. No és igual Barcelona que qualsevol altre poble o ciutat catalana. Les circumstàncies de cada lloc són específiques, més encara si parlem de les eleccions municipals. Per tant, tota comparació corre el risc de ser fal·laç. Cal analitzar cas per cas. Barcelona, capital de Catalunya, ja ha vist tres vegades seguides com s’articulaven operacions en contra de l’independentisme. «Política d’Estat», com fanfarroneja Alberto Núñez Feijóo. No és per atzar. Repassem breument el que ha passat. Fa vuit anys, el 2015, les ‘clavegueres’ de l’Estat i les seves terminals mediàtiques van difondre la mentida d’una suposada fortuna de Trias a Suïssa. Ada Colau ho va utilitzar a fons en la campanya de les municipals. A Trias i CiU els assimilava a «la màfia». Mai va demanar perdó per guanyar així, ni quan es va demostrar que el que havia confegit la ‘policia patriòtica’ de l’ínclit Jorge Fernández Díaz era una enorme mentida. Quatre anys després, ja amb Trias fora de joc, les eleccions a Barcelona les va guanyar el republicà Ernest Maragall. Manuel Valls, impulsat i pagat per poderosos personatges de Barcelona i Madrid, va regalar els vots a Colau. Valls havia carregat contra Colau durant tota la campanya. Una cosa molt semblant va passar dissabte passat. El lloc de Valls el van ocupar el PP i Daniel Sirera. La jugada la van pactar les cúpules dels populars i els socialistes a Madrid. El PP podria presumir d’haver parat els peus als independentistes, fins i tot al preu de regalar l’alcaldia de la segona ciutat d’Espanya a l’odiat Pedro Sánchez. A Feijóo li va fantàsticament bé l’operació Collboni per simular responsabilitat i grandesa, després de l’onada de pactes amb Vox a tot Espanya, començant per València, amb el vicepresident torero al capdavant de Cultura, una declaració d’intencions i de mal gust. L’operació Collboni és legal. És clar que és legal. Però hi ha coses legals que són molt lletges. Collboni i Colau no han deixat de mentir als ciutadans durant tota la campanya. Collboni, en comprometre’s a passar a l’oposició si no guanyava. Colau, assegurant que no participaria en cap tripijoc en què el PP estigués ficat. La mentida de Sirera és menys evident. Després de rebutjar els comuns, finalment va simular un acord amb Collboni que és paper mullat, perfectament sabedor que, si el ja flamant alcalde pot, Barcelona en Comú s’incorporarà al govern de la ciutat. La impostura de Sirera consisteix a regalar l’alcaldia als socialistes i fer-se el boig. Vostès poden dir-me que tothom menteix, i més els polítics. Molts en els partits pensen que demà ningú no es recordarà dels enganys i incompliments, ja que els ciutadans o som ximples o no tenim memòria, o potser les dues coses. Que tot s’hi val. Que és millor el guany immediat que mantenir una certa compostura ètica. A més, hi ha la propaganda, prenyada també de mentides i mitges veritats, per rentar la ment i remoure l’estómac dels electors per portar-los a les urnes. És precisament a aquesta manera de fer política, basada en el menyspreu a la gent, en l’engany, en la martingala, que Trias va enviar a pastar fang. ‘Que us bombin!’. És un tipus de política, la del poder fred i descarnat, sense ànima ni causa més enllà del poder, la que engreixa la desafecció, l’aversió i el fàstic i, per tant, porta a l’abstenció o a votar populistes d’extrema dreta de l’estofa de Vox. Al marge de ser una maniobra d’Estat i d’haver-se executat comerciant pornogràficament amb la mentida, l’operació Collboni se sustenta en la lògica d’amic-enemic. Unionistes —o constitucionalistes, com prefereixen anomenar-se— contra independentistes. Cordó sanitari. Resulta penós que els que un cop i un altre han acusat l’independentisme de fracturar la societat, a l’hora de la veritat, quan veuen que els pot beneficiar, no dubtin ni un instant a aprofundir amb empenta renovada la divisòria.

El més llegit