Joan Granados: un somni acomplert | Llimona & vinagre, per Josep Cuní

Recordo un somni en el qual algú em diu que m’emporti els records. Sí, ja ho recordo... deia Marcelo Mastroiani en una pel·lícula amb aquest títol (‘Sí, io mi ricordo’) rodada pocs mesos abans de la seva mort (1996). Aquelles evocacions en veu alta, davant la càmera, transcrites després en forma de relats curts, no es van publicar en llibre fins a un any més tard. Els recupera i tradueix Plataforma Editorial per acostar-nos l’home afortunat perquè va estimar la vida; i potser, per això, la vida el va estimar a ell. O això va voler pensar. Hi ha una vella cançó de mitjans del segle passat que evoca els records perquè, diu, «recordar és tornar a viure el temps que va ser». Catalunya Ràdio ha volgut fer honor a la lletra d’aquella melodia sentimental que Manuel Vázquez Montalbán va vincular al període autàrquic en la seva compilació de la copla. En qualsevol cas, la nostàlgia no coneix etapes polítiques perquè és personal i intransferible i tots tenim dret a la pròpia. Potser perquè esborra els mals records i magnifica els bons, com va entendre García Márquez. Bons moments eren els que portàvem a la motxilla de l’ahir els que vam ser convidats a tornar per uns instants als estudis de la Diagonal de Barcelona. Allà havíem deixat una part de les nostres vides i forjat una part dels nostres propòsits. Veus en plena forma, unes més anyenques que d’altres, que van donar impuls, van marcar una fita i es mantenen en la memòria col·lectiva com els oients han volgut reconèixer aquests dies. I d’aquelles llavors sembrades fa 40 anys, les actuals collites d’àmplia i inabastable projecció. Tot era tendre. La democràcia, el país i aquells professionals il·lusionats amb el canvi. Darrere, Joan Granados i Durán. (Barcelona, 29 de maig de 1934). L’home entusiasta i seductor que després de les eleccions al Parlament de 1984 va assumir la màxima responsabilitat de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per donar-hi un canvi de rumb, un nou impuls i convertir-la en una empresa més competitiva. La seva afició al rem i el seu caràcter conciliador van facilitar un procés que s’enfrontava a certs recels interns i a pugnes partidistes externes. Granados va tenir clars els principis. Que fossin els professionals els que marquessin el criteri a seguir. Ell els protegia amb la mateixa cuirassa que acomiadava les crítiques no sempre ajustades. Les tendències a exagerar i dramatitzar les anècdotes són consubstancials a la condició política i no van néixer amb les hiperbòliques xarxes socials. El passat del Joan com a secretari general del FC Barcelona sota la presidència d’Agustí Montal tenia en el seu historial l’aposta del club per la narració radiofònica de Joaquim Maria Puyal dels partits en català. I així va ser com el que havia començat a Ràdio Barcelona uns anys abans es va traslladar a Catalunya Ràdio per perdurar després durant dècades. Joan Granados va entendre també que la competència directa de «la ràdio nacional de Catalunya» havien de ser les grans cadenes espanyoles. I que fer-la en català lluny de ser un límit era una oportunitat. La via d’una normalització que el temps va ajudar a amplificar fins als milions de ciutadans de mitjana diària que escolten algunes de les emissores que avui es prodiguen. I que ho facin amb l’espontaneïtat dels somnis perquè a tots ens agrada somiar. I alguns es compleixen.

El més llegit