El pacte per l’alcaldia de Barcelona té els seus riscos, article de Jordi Mercader

La fúria de Xavier Trias va fer que digués algunes banalitats gracioses en el seu discurs de no acceptació de la derrota provocada per un pacte ‘in extremis’ del PSC amb els Comuns i el PP per guanyar l’alcaldia de Barcelona per a Jaume Collboni. Però cap manipulació emocional podrà rebatre l’evidència que el ‘sorpasso’ patit per Junts i ERC a Barcelona és perfectament democràtic. Així s’ha viscut en molts altres consistoris. El més vistós, probablement, el de Girona, en el qual Junts no va dubtar a prestar els seus vots a la CUP per evitar que Sílvia Paneque accedís a l’alcaldia. És clar que Paneque és socialista i en aquest supòsit sembla que no regeix la catalogació d’indignitat inventada per Ernest Maragall. No hi ha cap indignitat, el que hi ha és risc polític. I encara és difícil de precisar si la maniobra és tan bona per al PSC com beneficiosa per a Collboni, que va demostrar determinació i capacitat per moure cel i terra. Té quatre anys per reconduir un inici de mandat convuls. El més lògic és que no tanqui pactes d’estabilitat fins que els líders ofesos assumeixin la realitat o se’n vagin a casa, començant per Ada Colau i seguint amb Trias. Maragall ja ha enfilat cap a un nou destí. La recuperació de l’alcaldia de Barcelona ha obligat el PSC a trencar amb l’estratègia seguida fins ara. Des de la victòria en vots de Salvador Illa en les eleccions autonòmiques del 2021, els socialistes han practicat una equidistància intel·ligent entre ERC i Junts. El seu pragmatisme a la Diputació de Barcelona, al Parlament sostenint el minoritari Pere Aragonès o basculant a més de 60 ajuntaments per formar majories diverses els ha permès refermar-se en la centralitat política, guanyar poder institucional i endinsar-se en les disputes entre ERC i Junts. Aquesta política respon a la gairebé certesa que la victòria en les eleccions que els permeti governar la Generalitat s’ha de consolidar sobre la divisió de l’independentisme i l’allunyament de la intransigència del PP sobre els consensos nacionals existents a Catalunya. Certament, la unitat de l’independentisme és poc més que un frenesí que s’encoratja de tant en tant per uns dirigents incapaços de sostenir-la més enllà d’un parell de telenotícies i l’experiència demostra que només el fum d’un presumpte enemic exterior mou la mobilització d’un sobiranisme impressionat des del 2017 per la força democràtica de l’Estat. L’horitzó dissenyat pel PSC en els últims anys podria esfumar-se deixant-se abraçar pel PP i donant ales a un hipotètic front constitucionalista que fins a la data Salvador Illa sempre ha negat al Parlament. Barcelona bé val una missa, però el vertigen de la maniobra obre una escletxa a la reacció de l’independentisme. El més previsible és que la mateixa incompetència d’aquests i el caïnisme que domina les seves relacions enterrin qualsevol indici de front comú; llavors es podrà certificar que el PSC ha actuat hàbilment a Barcelona.

El més llegit