La corrupció que no cessa

Agafo prestat el títol de l’extraordinari llibre de poemes de Miguel Hernández –‘El rayo que no cesa’– per explicar una petita història que ens afecta a tots i sobre la qual hi ha opinions diverses. Em refereixo a la corrupció a Espanya i a l’esbrinament de les seves raons. És un afany difícil en aquest moment, perquè l’enorme majoria de ciutadans l’ha normalitzat i ja no afecta el seu vot, ni tan sols el seu estat d’indignació. Se’ns ha explicat de diverses maneres que la tendència a la corrupció en aquest país prové del franquisme, del trauma d’haver viscut una dictadura que, per definició, és corrupta perquè la minoria dirigent fa incondicionalment el que vol, i qui discrepa és insultat, marginat, empresonat i, fins i tot, executat. Gairebé quaranta anys són molts, certament, per acostumar-se que absolutament res és possible si no es compta amb una influència en qui ostenta el poder, i sorgeix la resignació que hi ha persones intocables i que l’única manera de prosperar és acostant-se a aquesta gent. Caciquisme La meva hipòtesi és que aquesta manera de fer és molt anterior al franquisme. La monarquia absoluta és un tipus de dictadura com qualsevol altra, i Espanya va tenir aquest tipus de règim almenys fins al 1835, i derivades més o menys autoritàries del mateix fins a l’abrupte final del regnat d’Isabel II el 1868. Fins i tot després d’aquesta data i amb poquíssims parèntesis, la política era només cosa d’una elit, mentre el país estava sotmès en el seu àmbit rural –que va ser fins als anys 50 del segle XX l’enorme majoria del país– a un espantós caciquisme, del qual encara avui se’n poden observar amb bastanta claredat algunes tristes restes a Galícia i Andalusia sobretot. La corrupció no és més que un tipus d’autoritarisme, perquè suposa fer el que es desitja al marge de qualsevol norma. És ostentar il·legítimament el poder absolut en una situació. Sol servir per obtenir indegudament diners, però també per aconseguir qualsevol tipus d’avantatge en ocasions ben diverses: prioritat per visitar-se, més rapidesa en un expedient administratiu, tracte de favor en un àmbit concret, etc. És la resurrecció, puntual o més generalitzada, del que només és un privilegi il·legítim en detriment de la resta. Considerant així la qüestió, Espanya ha sigut sempre un terreny adobat per a aquest tipus de pràctiques. Les estructures autoritàries han existit des de fa molt i, el que és pitjor, existeix una ciutadania molt disposada a viure en aquestes estructures i que fins i tot, en certa manera, se sent còmoda amb el sistema de funcionament. No és només culpa del franquisme. Franco i els seus van trobar un lloc perfectament organitzat per col·locar els seus afins en una estructura de poder que ja existia, només efímera i parcialment desmantellada per la República. N’hi va haver prou de substituir els antics caps, si és que no eren ja de la seva corda, mantenint la mentalitat tradicional de la població i estenent el funcionament autoritari a qualsevol sector de la societat. Joaquim Bosch i Antonio Maestre, entre d’altres, han donat bon compte de les conseqüències de tot això. Parèntesis de ‘desordre’ I llavors va arribar la democràcia, una cosa que, hi insisteixo, tret de parèntesis extraordinàriament puntuals, no havia existit mai aquí. S’havien aixafat o suavitzat d’una manera o d’una altra les diverses revolucions liberals que sí que van triomfar en altres llocs d’Europa. Molts solen parlar d’aquests parèntesis com un ‘desordre’, i així es magnifiquen els múltiples problemes de govern que sorgeixen al donar la llibertat a una població acostumada a les certeses de l’autoritari, fet que deriva en una incapacitat absoluta per negociar i arribar a acords, perquè sempre hi ha qui no vol cedir, sinó només manar, eliminar el rival i acusar-lo d’il·legitimitat si guanya les eleccions. Són les ments que menyspreen les institucions democràtiques perquè no les entenen, copant-les amb els seus acòlits per exercir l’autoritarisme des de dins. Lamento dir que últimament abunden aquestes ments. S’admira a qui exhibeix ‘idees clares’ i ofereix fins i tot una imatge de frivolitat exercint el poder com a manera de reafirmar-se en el mateix i riure’s de la institució que ocupa, i visualitza així que fa el que li dona la gana. Un Neró qualsevol. La població aplaudeix si són ‘els seus’. No, no és un bon moment.

El més llegit