Que us bombin i... botifarra

Quin dissabte, quin dissabte. El tens recompte i el tomb sobtat en el consistori barceloní van sacsejar la migdiada de sofà com un llampec de vidriol. De sobte, Jaume Collboni (PSC) es va convertir en alcalde, amb l’aquiescència dels comuns i el PP, un estranyíssim ‘ménage-à-trois’ en un mateix i estret llit. Al candidat de Junts, Xavier Trias Vidal de Llobatera, que ja tenia la investidura lligada amb ERC, li va agafar un emprenyament del món mundial que el va encendre en el torn d’al·locucions amb el ja cèlebre «que us bombin». O sigui, que us bombin, botifarra per a tots; una frase que, per cert, al·ludia al vell costum de matar els gossos que havien contret la ràbiadonant-losbotifarra enverinada amb estricnina. En qualsevol cas, tot i que la locució expressa un vehement rebuig, menyspreu o desinterès cap a l’interlocutor al·ludit, tampoc n’hi ha per a tant, ja que invectives de més importància s’han escoltat en els debats parlamentaris. Com aquell «‘en mi moño y en mi coño mando yo’», d’Onintza Enbeita (Amaiur), quan la discussió sobre la reforma de la llei de l’avortament. Un senyor de Barcelona Trias és un senyor de Barcelona, un d’aquests homes que es vesteixen pels peus, seriós, pragmàtic, un exponent de lagent de bé de la Bonanova i Sant Gervasi. Semblava que amb la seva elecció com a alcaldable es pretenia seduir la part de l’electorat que anhela el retorn del seny davant la rauxa puigdiabòlica, que invoca l’esperit pactista de la vella Convergència, de les butaques del Majestic, el peix al cove i l’ocell en mà (i també del 3%, sigui dit de passada). Malgrat esborrar el logo de Junts i d’esquivar en campanya l’escull de la independència, l’estratègia no ha acabat de funcionar, majorment perquè a Madrid no estan per tenir contemplacions: o blanc o negre. No es pot estar a l’hort i a la vinya. Junts té un problema des de fa estona. Amb les fintes i jocs de cintura, Trias ha estat fent el mateix que critica en els altres contendents; com en la novel·la de David Trueba, cal ‘Saber perdre’. La política i el futbol són així: sumes, restes, aritmètica pura, el conciliàbul d’interessos. Li pesi a qui li pesi, Jaume Collboni és tan legítim com l’alcalde de Girona, Lluc Salellas (CUP). I, també, ai, com l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols (Aliança Catalana), una barreja altament inflamable de trilita, independentisme i islamofòbia. A tot això, en lloc de tirar-se els plats pel cap, estaria bé que algú expliqués quins passos s’han fet per recosir ferides des del 2017, des que la localitat va descobrir que havia nascut en el seu si una cèl·lula gihadista.

El més llegit