Ada Colau se’n va amb el mateix soroll amb el qual va arribar i va iniciar la legislatura, el soroll salvatge i de vegades teledirigit que l’ha perseguit des del primer dia. ¿Quines tempestes apocalíptiques s’haurien desencadenat si fos qui hagués pronunciat el cèlebre «que us bombin»? En la pregunta hi ha la resposta. El cert és que el vot prestat de Valls i el vot que ella va deixar a Collboni han generat la mateixa reacció histèrica als que ja acariciaven la vara d’alcalde i semblen haver descobert de sobte que el poder no s’aconsegueix la nit de les eleccions, sinó el dia de la investidura. Els partits que s’han quedat sense comandament i s’han dedicat a posar el crit al cel i donar lliçons morals amb el pacte a última hora de Barcelona han perpetrat i perpetraven en aquell mateix moment en diversos ajuntaments acords que contradeien els seus propis escarafalls. Veuen la brossa a l’ull de l’altre: es veu que a Barcelona és moralment obligatori que guanyi la llista més votada, però a Girona o la Generalitat no fa falta.