Si no fos perquè el meu ateisme està a prova de bombes, alguna vegada podria flaquejar. Per exemple, costa creure que la coincidència de les morts de Silvio Berlusconi i Nuccio Ordine sigui simplement casualitat. Però sí que resulta útil per contrastar dues maneres molt diferents d’entendre la vida. Pot semblar una comparació desigual perquè la repercussió –inclosos el dol oficial i els honors d’Estat– per la mort d’‘il Cavaliere’ supera per golejada les mostres de consternació que també ha generat la desaparició de l’escriptor. Però de vegades la mida no importa. Així que anem a l’exercici. Pragmatisme davant utopia podria ser una primera aproximació, però es queda curt. Berlusconi va elevar a l’enèsima potència la frase, falsament atribuïda a Maquiavel, que «el fi justifica els mitjans». La seva dilatada trajectòria política i empresarial apareix esquitxada d’escàndols, sospites, denúncies i alguna condemna. Homòfob i masclista fins a la nàusea, són legió els italians que volen assemblar-se a ell perquè encarna el retrat del triomfador: ric, poderós... i llest, ja que mai el van acabar d’agafar. O sigui, una preqüela de Trump.