Des de finals del segle XIX i fins ben entrat el XX, les vacances eren privilegi de rics. El llarguíssim estiueig s’estrenava després de la revetlla de Sant Joan, quan les senyores, el servei i els nens abandonaven la ciutat, deixant els mobles tapats amb llençols fantasmagòrics –els marits es quedaven de rodríguez–, i s’acabava cap a finals de setembre. A partir dels anys 60, el descans es va universalitzar bastant, i fins i tot la bohèmia es va aficionar a prendre uns dies de descans. Però paradoxalment, com assenyala el periodista Joan Safont Plumed en el pròleg de la seva obra ‘L’estiu passat’ (Comanegra), aquestes jornades de ‘dolce far niente’ sovint es transformaven en oasi d’exaltació creativa per a novel·listes, poetes, pintors, escultors, actors, músics. Els llocs d’estiueig insuflen oxigen al múscul de la imaginació.