¿Per qui juga l’economia?

Quan hi ha eleccions, l’economia compta. Si va bé, la gent és benèvola amb qui mana. Si creu que va malament, expressa el seu mal humor votant en contra. Li va passar al president Bush pare el 1992 quan va perdre contra Bill Clinton, que va patentar aquella famosa i aguda frase: «És l’economia, estúpid». Però no sempre és així. Potser el cas de llibre és la derrota de Rajoy contra Zapatero el març del 2004. L’economia anava bé, però Aznar, encara president en funcions, es va entossudir que ETA era la culpable de l’horrible atemptat d’Atocha... Ara diu Sánchez que «l’economia espanyola va com una moto», però en les municipals del 28M el PSOE ha perdut contra el PP. ¿Què passa, doncs, en l’economia? El 2022 vam créixer un 5,5% i aquest any ho farem un 2,4% segons l’última predicció, a l’alça, del BBVA, que supera fins i tot l’objectiu del Govern. Estem doncs en plena desacceleració, però el PIB creix quan la zona euro està en recessió tècnica i l’ocupació puja. Avui hi ha 20,8 milions de llocs de treball, un rècord històric. Però la pujada de la inflació, avui el primer problema dels espanyols i els europeus, ho enterboleix tot. Cert, l’IPC espanyol ha baixat de l’espantós 10,8% de fa un any al 3,2% al maig, però el preu dels aliments –que es pateix cada dia– encara està en el 12%. Fa quatre mesos en el 16,6%. És lògic que l’alta inflació –fins ara molt superior a l’augment dels salaris– estigui fent que els ciutadans –malgrat l’augment del PIB i de l’ocupació– tinguin una percepció ‘menys moto’ que la de Sánchez i Calviño. Segons l’últim eurobaròmetre la inflació ha fet que els pessimistes sobre el futur de l’economia hagin pujat 12 punts en un any, fins al 36%, mentre que els optimistes han baixat al 24%. I, atenció, Càritas afirma que mai havia sigut tan alt el nombre dels que recorren a la seva ajuda. El deute públic A més, el deute públic s’ha apujat molt (fins al 113% del PIB), però no per culpa de Sánchez, sinó de les ajudes estatals per la pandèmia i per compensar l’escalada dels preus. Però Feijóo sí té raó que la reducció del deute i del dèficit han de ser un objectiu prioritari. I algunes de les mesures keynesianes del Govern (salari mínim, pensions, ajudes públiques), que a curt termini han sigut positives perquè han impulsat molt l’economia, a mitjà termini poden tenir inconvenients. El BCE va tornar dijous a apujar els tipus d’interès, fins al 4%. I ho continuarà fent «perquè la inflació està sent massa alta durant massa temps». El BCE creu que la inflació europea acabarà l’any per sobre del 5% i que no s’arribarà a l’objectiu, el 2%, fins al 2025. Fins aleshores, els tipus no s’abaixaran i les conseqüències sobre la inversió de les empreses i famílies i el cost del deute públic seran preocupants. És el que passa quan, tot i que sigui per motius raonables, no es té la casa en ordre. Però el gran problema de fons –assenyalat pel Cercle d’Economia i remarcat aquesta setmana pel Governador del Banc d’Espanya– és que en renda per càpita, l’indicador més revelador del benestar econòmic, hem deixat de convergir amb Europa. El 2022 la renda per càpita espanyola va ser només el 87% de la mitjana europea quan el 2007 havíem arribat al 91%. Hem retrocedit als anys 90. Per la crisi del 2008, la pandèmia i perquè la població (immigració) ha crescut més que la mitjana europea. Però el que és innegable és que des de fa anys –amb governs del PP i el PSOE– Espanya ha modernitzat la seva economia menys que la mitjana europea. Estem estancats. La raó és que les reformes necessiten moderació, consensos i suports amplis mentre que aquí ha predominat la crispació i la polarització en dos blocs antagònics (pactar amb el contrari és pecat mortal). Per això, si després de les eleccions continuem amb el xip actual –govern PSOE-Sumar, o PP-Vox– les reformes es continuaran endarrerint. Un simple exemple: ¿com es pot reformar el finançament autonòmic si les cúpules del PP i el PSOE no es posen d’acord per domar els contradictoris i legítims interessos de les autonomies que controlen? El problema espanyol no és tant la conjuntura, sinó que podem haver entrat en un període d’estancament davant Europa i la modernitat.

El més llegit