Silvio Berlusconi, el precursor, article de Josep Cuní

Qui neix rodó no pot morir quadrat. El proverbi italià defineix bé el perfil de Silvio Berlusconi Bossi (Milà, 29 de setembre del 1936 - 12 de juny del 2023). El líder que va començar cantant balades en els primers creuers pel Mediterrani i va acabar jugant als escacs amb els totpoderosos del món. Al mig, «un home, un desig de vida, d’amor i d’alegria», en paraules fúnebres de l’arquebisbe de Milà que va resumir amb aquesta frase tot el que podia dir. Enrere quedava el Vaticà advertint sobre els seus vicis privats quan es van convertir en al·legoria pública. Però Berlusconi és ahir. Ha tornat a la pols que va ser. Avui és cendra. Amic dels seus amics tot i que fossin poc recomanables, ‘Il Cavaliere’ ha arrossegat fins al seu fèretre les polèmiques que van il·lustrar la seva vida. Davant el Duomo on es va fer el funeral d’Estat, els càntics de suport pel que va ser es barrejaven amb les crítiques pel que va fundar. Els ‘hooligans’ del Milà es confonien amb les ‘mama chicho’ corejant la seva festa sense fi retransmesa en directe. Això va inspirar Berlusconi a una part important de la societat italiana. Un aire de carnaval permanent que més que anticipar la quaresma instava a una pasqua interminable. La de la resurrecció d’un país que va abandonar el blanc i negre resignat per abordar el color imprescindible amb què disfrutar de la vida. Ho ha escrit Antonio Scurati, l’autor de ‘M. El hijo del siglo’, el millor estudi sobre Mussolini, la gran influència italiana del segle XX, el testimoni del qual, diu, va recollir Berlusconi per ser el personatge més destacat del país des dels prolegòmens del segle XXI fins als nostres dies. Un Trump abans que Trump, es va dir quan el magnat nord-americà va irrompre en la política i es buscaven antecedents a la seva manera de procedir. Un referent per al mentider Boris Johnson, com va escriure el 2003 malgrat els càrrecs per corrupció que ja pesaven sobre el multimilionari populista propietari de Fininvest. Un imperi valorat en 6.000 milions d’euros construït gràcies a la visió, la persistència, la gosadia, la seducció, l’amenaça i la compra de voluntats. Elements que feia confluir en un mar d’interessos creuats que avui és vist com la brúixola dels líders autoritaris a qui no sempre la justícia aconsegueix doblegar. Només que en el cas de Silvio Berlusconi, el seu do de gents, la seva simpatia personal, la seva barra habitual, el seu paternalisme, la seva homofòbia i la seva seguretat innata van forjar un arquetip convertit en imatge divertida d’Itàlia durant dècades. Per bé i per mal. Concita De Gregorio, periodista de ‘La Repubblica’, conclou que ja no és temps perquè una sola persona vulgui solucionar els problemes de tots. Però el Berlusconi triomfador va voler fer-ho. En el seu primer mandat va subscriure un contracte amb Itàlia obligant-se a revisar anualment el seu compliment davant les càmeres. Es presentava, sí, però dissimulava l’engany. Al ventall d’excuses, les justificacions imaginatives convivien amb la culpa a la vella i trista elit política, empresarial i intel·lectual per resistir-se a deixar entrar l’aire fresc i alegre que ell representava. Vist ara, i tot i que als seus opositors els faci mal, ho va aconseguir. Va convertir la publicitat en llenguatge polític i va substituir el ciutadà pel client. I aquesta és la tendència de la dreta europea. Tota.

El més llegit