Una cervesa amb Silvio Berlusconi, per Joan Cañete Bayle

¿Amb qui et prendries una cervesa? En política, aquesta és una pregunta clau des que, en les eleccions presidencials als Estats Units el 2000 es va atribuir en part la victòria de George Bush sobre Al Gore al fet que els sondejos indicaven que la majoria dels nord-americans preferirien anar-se’n de canyes amb el republicà (simpàtic, planer) abans que amb el demòcrata (pedant, estirat, un profeta de desgràcies molt menys popular que Nostradamus). LaBeer Question té fins i tot entrada a la Viquipèdia,i és una forma de mesurar la simpatia i l’autenticitat d’un líder. El 2016, per exemple, la majoria dels nord-americans preferien anar-se’n de canyes amb Donald Trump que amb Hillary Clinton. Així els va anar. Silvio Berlusconi, sens dubte, degué ser un home fantàstic amb qui anar-se’n de canyes. Simpàtic i carismàtic, en més d’una ocasió va manifestar que el seu èxit es devia al fet que els italians (crec que no és arriscat afirmar que es referia sobretot als homes) el veien com a un d’ells: simpàtic, divertit, aficionat al futbol i a la festa, i què dir de la seva visió de les dones.Berlusconi va guanyar Champions,va fundar un partit que va batejar com un càntic futbolístic i va vèncer en eleccions. Va tenir l’ajuda inestimable d’un imperi televisiu que va triomfar amb un model (anomenem-lo Mama Chicho) que després va exportar amb èxit a Espanya. ¿Els seus escàndols,corrupteles, condemnes judicials per prostitució de menors, frau fiscal i corrupció? Petits pecats. ¿Les seves polítiques com a primer ministre? Una altra cervesa, sisplau. Berlusconi va ser un precursor de l’aparició de populistes que caracteritza aquest primer quart del segle XXI. Els seus paral·lelismes amb Trump són evidents (qui sap fins on hauria arribat ‘el Cavaliere’ en el seu ‘prime’ en un món de xarxes socials) i la seva empremta pot trobar-se avui a esquerra i dreta en la forma en què els polítics es relacionen amb la societat. Perquè el Berlusconi polític agradarà més o menys (el seu liberalisme, el dretanisme, les formes grolleres...) però ¿qui no vol agradar? ¿Quin polític no vol ser percebut com a simpàtic i autèntic, ser el paio amb què se n’anirien de canyes els electors? ¿I qui vol que se’l consideri avorrit, pesat, enfadat, ocell de mal averany? Que els hi preguntin a Isabel Díaz Ayuso i a Ione Belarra, per exemple. Perquè triomfés un Berlusconi va ser necessari una ingent feina prèvia de banalització del discurs públic. El que converteix el seu cas en digne d’estudi és que ell i el seu imperi televisiu hi van contribuir com ningú. Després d’ell, un altre home amb qui compartir unes rialles mentre vas sumant cerveses, Beppe Grillo, va ser impulsat de l’estrellat mediàtic al polític utilitzant el mateix trampolí. Els simpàtics i autèntics triomfen en les converses de barra de bar, entre canyes i patates braves, i en canvi pateixen quan han d’organitzar un discurs o no diguem una política coherent. Personalment, de canyes me n’aniria amb Bush; però l’encàrrec d’una política contra l’emergència climàtica (o de gestionar el pitjor atac terrorista que mai van patir al seu territori els Estats Units) l’hi hauria donat a Gore. Els problemes comencen quan es barregen les dues coses. La història de la comunicació de masses està íntimament relacionada amb la comunicació política i la salut del sistema democràtic. El món de l’espectacle va crear la política espectacle, i d’aquí va sorgir Berlusconi. El món de les xarxes socials va crear la política de les bombolles impermeables i els mateixos fets, i d’aquest magma va brollar Trump. Mentre ens preguntem amb qui ens n’aniríem de canyes, la conversa pública es degrada. ¿Vols saber si sorgiran populismes i demagogs a esquerra i dreta? Mira sobre què i com es discuteix en el debat polític. ¿Amb qui te n’aniries de canyes? ¿Amb Ayuso o amb Íñigo Errejón? ¿Amb Pedro Sánchez o amb Alberto Núñez Feijóo? ¿Amb Carles Puigdemont o amb Salvador Illa? ¿Amb Yolanda Díaz o amb Irene Montero? La victòria de Silvio Berlusconi és que als nostres polítics i els seus estrategs aquesta pregunta els sembla molt més atractiva que qui preferim que ens governi en temps de guerra o qui creiem que regularà millor el mercat de la vivenda. No hi ha dilema de l’ou o la gallina: els emissors del discurs polític han degradat el missatge que ens arriba als receptors. Tots aspiren al fet que els ciutadans ens vulguem prendre una cervesa amb ells, i ens tracten en conseqüència. És el gran llegat de Silvio: volen ser com ell.

El més llegit