ERC: estrès posttraumàtic, per Marçal Sintes

Aparentment, les coses marxaven d’allò més bé per a ERC. L'últim pas en la suposada bona direcció havia estat la ruptura amb Junts per Catalunya, que passava als bancs de l’oposició. Des de la II República no havia tingut tant poder ni controlat en solitari el Govern de la Generalitat. Un pas endavant més i, somiaven Oriol Junqueras i els seus, els posconvergents s'enfonsarien arrossegats per les seves contradiccions i ells aconseguirien l'hegemonia en el camp sobiranista. Després només restaria, amb paciència, torçar el braç a un PSC encastellat a l'àrea metropolitana de Barcelona. L'estratègia fixada per Junqueras després de la declaració d'independència fallida del 2017, n’estaven convençuts, donava els seus fruits. Se sustentava bàsicament en un gir cap al pragmatisme i el refredament de l'afany independentista, que quedava per a les properes generacions; la negociació amb l'Executiu espanyol, fonamentada en la necessitat evident de Pedro Sánchez de comptar amb els diputats d’ERC al Congrés, i l’acció des de la Generalitat. Del Govern català, van rumiar fa uns mesos, només se’n podria treure autèntic profit polític si Pere Aragonès aconseguia deslliurar-se dels de Junts. Precisament per això, en lloc d'intentar retenir-los com a socis de govern, Aragonès i, sobretot, Junqueras els van empènyer a abandonar l'Executiu. Sense els odiats posconvergents de Jordi Turull, es van dir, l'harmonia s'imposarà i, ja amb tot el poder a les nostres mans, podrem rendibilitzar per a ERC el Govern i també el generós pressupost disponible, aprovat gràcies al PSC (a qui van prometre algunes coses que no pensen complir). Caldria afegir-hi un quart element estratègic, menys explícit però real, consistent a prioritzar quan fos possible els acords polítics amb l'esquerra (PSC, els Comuns i la CUP). I així es van plantar els republicans davant les eleccions municipals del 28 de maig. El resultat va ser una enorme trompada. Esquerra Republicana, en lloc de continuar avançant, reculava fins al 2015. Els de Junqueras i Aragonès perdien més de 300.000 vots, és a dir, el 36,7% dels aconseguits el 2019. De primera força, a tercera. A Barcelona, Ernest Maragall es desplomava des del primer fins al quart lloc. La pèrdua de poder resulta tremenda. Sense responsabilitats Tot i això, Esquerra va tenir la sort que Sánchez, fidel al seu estil, donés el cop d'efecte consistent, a la vista dels mals resultats del PSOE, a anticipar els comicis legislatius espanyols al 23 de juliol. A ells es va traslladar de seguida l'atenció de partits i mitjans de comunicació, cosa que va permetre als republicans haver de parlar poc del seu desastre i també que ni Junqueras ni ningú a ERC no assumís cap responsabilitat. Sánchez va convocar eleccions després de perdre a les municipals poc més de 400.000 vots en el conjunt d'Espanya. ERC en va perdre 302.000 –atenció– únicament a Catalunya. Això no significa que a ERC no s'hagin adonat del que ha passat. Fins i tot han pres algunes decisions molt ràpidament, en calent, potser atordits per l'estrès postraumàtic fruit del daltabaix. Els va assaltar la sensació que no podien quedar-se quiets i que calia fer alguna cosa per evitar un enfonsament irreversible el 23 de juliol. Abans de les eleccions municipals, Esquerra ja va fer un primer cop de volant, intuint tal vegada el malestar i el desencís de les seves bases. Va ser quan, canviant el relat alimentat des del 2017, Aragonès llançava el projecte d'elaborar una proposta concreta de com hauria de ser un referèndum d'autodeterminació de Catalunya, l'anomenat «acord de claredat». La idea va ser acollida amb fredor per la resta de l'independentisme. Amb els resultats electorals sobre la taula, ERC ha fet dos moviments més. L'últim, reforçar la candidatura per al 23 de juliol enviant la consellera Teresa Jordà a flanquejar un Gabriel Rufián en hores baixes i, de passada, treure també del Govern els consellers Josep Gonzàlez-Cambray i Juli Fernàndez. Abans, els republicans havien estès la mà a Junts, oferint-li la pipa de la pau, cosa que s'ha concretat a permetre que Xavier Trias arribi a l'alcaldia de Barcelona i en la investidura d'Anna Erra com a presidenta del Parlament. Això no va estovar els de Junts, que, com ERC, han pactat amb els socialistes a tot arreu on han cregut convenient.

ERC: estrès postraumàtic

El més llegit