Berlusconi, un personatge extremadament pop

La notícia és rara: tothom sabia que tard o d’hora moriria, i alhora, tothom s’havia acostumat a considerar-lo com un element del paisatge, en certa manera inamovible. S’està parlant aquí de la mort de Silvio Berlusconi, que va ser durant més d’una dècada president del govern d’Itàlia i durant gairebé tres un personatge que ha marcat a fons la vida política i cultural del país. No s’entrarà aquí a disseccionar en detall les etapes més importants de la seva trajectòria. Recordar només que va guanyar unes eleccions generals el 1994 aparentment per sorpresa, en un país amb un sistema polític sorgit de la reconstrucció democràtica després de la Segona Guerra Mundial que s’havia literalment fos pels casos de corrupció; que, del 2001 al 2011, tret de petites interrupcions, va ser pràcticament hegemònic, i que, a partir de llavors, va intentar orientar i condicionar una reconstrucció del centre dreta i de les dretes a Itàlia en la qual els actors dominants ja començaven a ser d’altres. Del seu llegat se’n podrien dir moltíssimes coses. Aquí se’n rescaten dues, bàsicament perquè tenen a veure amb el present. La primera té a veure amb la seva aposta per la normalització de les cultures polítiques procedents del neofeixisme. Berlusconi va ser el primer, el 1993, en una de les seves primeres valoracions polítiques públiques, a recolzar la candidatura a alcalde de Roma de Gianfranco Fini, en aquell moment encara secretari general del Movimento Sociale Italiano, el partit que al llarg de les dècades havia atresorat l’herència del feixisme italià. Pocs mesos després, el partit de Fini entrava en el primer govern encapçalat per Berlusconi. En certa manera, es podria dir que l’hegemonia de Meloni avui no s’explicaria sense aquesta normalització de fa ja 30 anys. El segon element determinant del seu llegat té a veure amb una mena de trumpisme ‘avant-la-lettre’, basat en moltes idees-forces que alimentarien les que avui dia anomenem batalles culturals. La desconfiança feia el públic (que es transforma en justificació de l’evasió fiscal); la conceptualització de les migracions com a problema; evidentment, una concepció de les relacions entre els gèneres que –en l’obscenitat festiva de la televisió de les ‘mamachichos’–, dibuixa una cosificació de les dones –i, de passada, un menyspreu envers les opcions sexuals no normatives– més que intolerable. No obstant, Berlusconi no va ser un extraterrestre, sinó que va tenir un consens popular innegable, profund. Un encantador de serps amb una capacitat sorprenent de generar proximitat amb sectors amplíssims de la població. Un producte extremadament pop, del qual les esquerres no van saber veure ni contrarestar l’envergadura. Es van quedar durant molt temps en la denúncia de la seva corrupció (que és certa) i en un irat menyspreu de tota la seva proposta política i cultural per basta i beneita. Sense entendre, probablement, que l’efecte que van obtenir va ser en definitiva el de fer sentir menyspreat el conjunt del seu electorat. Es pot esperar que ara quan es fa imprescindible contrarestar l’herència enverinada de Berlusconi totes tinguem més encert.

El més llegit