Sabíem que la política és cruel i despietada, i que les diferències internes en els partits són les més sagnants, i es dirimeixen sovint amb el primitivisme d’una baralla a ganivetades en ple carrer. Però poques venjances tan bestials es recorden com la perpetrada per Yolanda Díaz a Sumar amb Irene Montero i Pablo Echenique, decapitats salvatgement en una cacera ‘ad hominem’ a contrarellotge, en la qual ja sense caretes descobrim que la tan esbombada unitat de l’esquerra era en realitat un eufemisme per executar una ‘vendetta’ pública sense cap escrúpol. Efectivament, calia acabar en primer lloc amb Echenique, la veu de Podem, arquitecte de bona part de les mesures i els impostos contra els més poderosos: amb la seva caiguda, la coalició que diu sumar ha restat del seu capital l’única cara visible que tenien els minusvàlids i discapacitats d’aquest país, i els ha deixat tirats. Però no ens enganyem, Echenique era només l’avantsala prèvia a la peça més cobejada, la injuriada i perseguida Irene Montero, que en aquest salvatge oest de l’esquerra feia temps que duia penjat el cartell de ‘Wanted’ i calia sacrificar a la plaça pública com un ritual medieval per ser una ministra valenta, popular i contestatària, i en conseqüència perillosa.