Trencar l’apatia

Podem ha encarnat a Espanya aquesta nova esquerra jove, formada i desacomplexada, fins i tot altiva, especialment combativa en temes culturals i socials, que col·loca les identitats (raça, gènere, classe...) en el centre del debat polític i que veu la societat tenallada per una xarxa d’estructures de poder. No va créixer en la lluita antifranquista, sinó en el combat d’unes desigualtats enquistades, i va cristal·litzar amb un crit d’indignació i esperança davant l’estafa de la Gran Recessió. No és un fenomen exclusivament nacional. Tampoc ho són les reaccions que desperta en contra seu. Per descomptat de la dreta, però també de l’esquerra més tradicional. Sense l’empenta d’UP en el Govern, les mesures socials aprovades no haurien tingut la mateixa ambició. Però aquest mateix impuls va anar allunyant Podem del terra que trepitjava. Les campanyes d’assetjament i demolició a què van ser sotmesos els seus líders van contribuir a la bunkerització. El seu discurs va anar entotsolant-se, ja no parlava a la majoria. O aquesta no l’entenia. Per oferir-se com a solució, primer cal assegurar el consens i l’entesa sobre el diagnòstic del problema. La seva negativa a acceptar els efectes indesitjats de la ‘llei del només sí és sí’ va esdevenir el símbol del seu atrinxerament. Un caramel per als paladins de la reacció. Vox va fer d’ariet, el PP va collir els fruits de les seves invectives i el Govern va patir una notòria pèrdua de suport públic. Perillosa frivolitat electoral Només el sectarisme polític pot explicar que Feijóo hagi insinuat que, si governa, acabarà amb el Ministeri d’Igualtat. Repulsiva i perillosa frivolitat electoral en un país que aquest any ja suma 21 dones assassinades i on les agressions sexuals estan a l’ordre del dia, també les comeses per menors. ¿De debò no necessitem un ministeri que parli de pràctiques sexuals com ha afirmat el portaveu del PP? El part de Sumar ha deixat exhausta la criatura i perplexos els seus electors. El passat fa olor d’il·lusions truncades, i el present d’incertesa. I, per això, d’oportunitat. La nova esquerra té la possibilitat d’arribar a la maduresa. Més pedagògica, més empàtica. De la reivindicació dels èxits aconseguits –que en són molts i sòlids– i d’una proposta atractiva de futur depèn la pervivència d’un govern progressista. Per trencar l’apatia, es necessita transmetre il·lusió i ambició per sobre de ressentiment. Serà difícil. Perquè endinsar-se en el sectarisme és alguna cosa més que una temptació, és un negoci... I subscripcions a un canal de televisió.

El més llegit