No et matis, per Juan Tallón

Ajupir-se a recollir una cosa de terra, tot i que sigui teva, exigeix una estranya força de voluntat. Em pregunto molts dies d’on surt. La maniobra pot semblar senzillíssima des de fora: t’inclines, ho reculls, t’incorpores, final. Fins i tot un geni es veuria capaç de fer-ho. Però cal trobar-se en la situació, atenció. Dins, al cap i a la fi, és el contrari de fora. No poques vegades a mi se’m fa impossible abaixar-me, fins i tot mirar cap avall. És tan fàcil que simplement no puc. No hi ha manera. Comprenc sense més ni més, des de les altures, la perfecta falta d’importància del que sigui que m’ha caigut. Jo faig el més difícil, en realitat, que és passar de llarg i deixar-ho per a un moment més propici, quan la falta d’importància del principi adquireix de sobte un caire urgent, dramàtic. Posaré un lamentable exemple: fa uns dies vaig programar la rentadora, i a l’acabar em vaig emportar la bugada cap a la terrassa per estendre-la al sol. Als deu minuts estava plovent, però aquesta és una altra història. Pel camí, em va caure un mitjó. Fins i tot va fer soroll, el fill de puta: volia que em doblegués a agafar-lo. Però la meva intel·ligència (?) em va imposar la distracció, així que el vaig deixar enrere, perquè de vegades quan t’ajups a recollir un miserable mitjó et cauen de la muntanya de roba uns calçotets, i si intentes pescar-los fas que et caigui una camisa, que convé deixar també a terra perquè si no perdràs una tovallola, un sostenidor i cinc mitjons de cop. Al tornar de la terrassa, ja amb les de mans lliures, vaig passar al costat del minúscul mitjó ignorant-lo per segona vegada. Em creia el jove protagonista del conte ‘Un dia esplèndid per al peix plàtan’, de J.D. Salinger, quan és a la platja amb una noia que acaba de conèixer, i aquesta l’avisa que ve una onada, i ell respon: «No li farem cas. La matarem amb la indiferència, com dos creguts». En aquell moment no es va activar cap intel·ligència. De vegades arribes a creure que el pensament interromp el fluir natural dels esdeveniments, anul·lant-los en cert sentit. Al meu cap va sonar el ja famós, i tristament cèlebre, «No et matis», que no és tant una cavil·lació com el so d’una campana llunyana. Displicència Aquell dia vaig passar, què sé jo, vint vegades davant el mitjó. El mirava de reüll i em feia una promesa gairebé sagrada: «Després». Al final ja no ho veia. Tampoc els altres membres de la família; i si ho feien, el castigaven amb una displicència no menys aterridora que la meva. El mitjó ni tan sols semblava tenir amo, i s’empetitia per moments, fins a la condició de borrissol o brossa. Va passar un dia, en va passar un altre, en van transcórrer tres, i tots vam continuar sense ajupir-nos a recollir-lo. Llavors, quan s’acostava l’hora del sopar, vaig esclatar: «¿És que ningú veu que hi ha un mitjó a terra des de fa tres dies?». La meva dona semblava estar esperant la pregunta: «Per descomptat. T’estava posant a prova: a veure quant triga a recollir-lo». La vaig mirar, movent el cap, molt decebut. «És al·lucinant», vaig balbucejar, mentre m’ajupia i l’agafava.

El més llegit