Saber llegir per no entendre el món, per Xavier Martínez-Celorrio

El 2010, Nicholas Carr va publicar ‘Superficiales: ¿qué está haciendo internet con nuestras mentes?’ Va obrir un intens debat internacional que aquí va passar de llarg perquè estàvem amb altres coses. Seguint McLuhan i el seu famós «el medi és el missatge», Carr demostrava els efectes cognitius i culturals que implicava internet com a mitjà i marc estructurant dels nostres hàbits de pensament i percepció del món. Efectes negatius com la pèrdua d’atenció i concentració, l’excés de distracció i banalització, la impaciència, la desmemòria i la relativització condueixen a una superficialitat cultural més gran com una ignorància normalitzada. Pocs anys després apareixerien els ‘streamers’ i el ‘postureig’ d’Instagram o TikTok fins arribar a ChatGPT que aprofundeixen encara més la superficialitat, a banda de disparar la crisi d’ansietat adolescent i la polarització en bombolles identitàries. La investigació empírica demostra l’anomenada ’inferioritat de pantalla’, és a dir, la bretxa que hi ha en la comprensió de textos quan es llegeixen en paper o a la pantalla. A l’universalitzar-se les pantalles, estem perdent capacitat per llegir textos llargs i la paciència cognitiva per endinsar-nos en textos exigents i més profunds. L’onada del PIRLS 2021 ha mesurat, per primera vegada, la comprensió lectora entre nens de 10 anys sobre pantalles. Ha cridat l’atenció el cas de Suècia per haver perdut 11 punts en relació amb el 2016 i això que les seves escoles no van tancar cap dia durant el pitjor de la pandèmia. Però és un resultat que confirma estudis previs en aquest país que demostren la ‘inferioritat de pantalla’ com una seriosa amenaça de convertir les futures generacions en analfabets funcionals. La recepta sueca de moderar l’ús de pantalles a les escoles i tornar als llibres de text, l’escriptura i l’oralitat és una tornada al més bàsic que ja advertim com una cosa plantejable, en especial, després de la irrupció de ChatGPT. La paradoxa és que l’escola ensenya a llegir els nostres fills com una rutina instrumental però cada vegada més sense aconseguir que sigui el vehicle per a la plena comprensió del món i de l’entorn. És una amenaça perquè limita la capacitat de pensar, de deduir alternatives i d’actuar davant la creixent complexitat de les nostres societats. La comprensió lectora exigeix uns hàbits d’atenció i deducció que s’evaporen per la dependència de les pantalles, tant entre els nens com entre els adults. La cultura lectora i escrita de les generacions de Gutenberg (impremta) sucumbeix davant la cultura visual i oral de les generacions Google. 15 punts menys Alguna cosa passa a Catalunya, que ha perdut 15 punts en comprensió lectora, sent el setè país que més retrocedeix amb d’altres com Finlàndia. Els 45 dies amb escoles tancades durant la pandèmia poden explicar un descens de només 5 punts. Però Catalunya ha baixat el doble que Espanya i tres vegades més que Andalusia, ampliant la bretxa amb la mitjana espanyola fins als 14 punts (equivalent a un trimestre per darrere). No és tant un problema de la immersió lingüística com els agradaria a alguns ja que fins i tot els fills de les famílies universitàries i amb professions superiors han baixat 22 punts en relació amb el 2016, sent l’escola privada a Catalunya la que té els pitjors resultats fins i tot per darrere de Ceuta i Melilla. De fet, no hi ha tanta distància de resultats entre els nens de baixa condició social d’Astúries i els d’alta condició de Catalunya. Per tant, parlem d’una bretxa cap enrere que és transversal i que fa baixar fins al 44% els nens de 10 anys a qui els agrada molt la lectura, mentre que a Andalusia és del 60%. Sembla que Catalunya segueix la pauta dels països més rics amb nens de 10 anys aficionats a la lectura que són només un 31%. Parlem d’un corrent profund i gairebé de canvi civilitzador que adverteix tot el professorat des de primària a la universitat. Un canvi que posa en qüestió què, com i quant es llegeix tant a l’escola com a casa, i que apel·la tant les famílies i l’entorn com les polítiques educatives. L’escola catalana necessita un revulsiu de gran consens, revisant com es digitalitzen les aules i com es garanteixen els aprenentatges bàsics essencials amb altres mètodes i pràctiques més eficients.

El més llegit