La venjança de Rodrigo Rato

Li van oferir la presidència de Repsol a l’instar-lo a deixar la de Bankia abans de la seva nacionalització. Oriol Junqueras li va fer classes de física quàntica a la presó de Soto del Real. Isidro Fainé i ell van trencar les negociacions per fusionar La Caixa i Bankia a la barra de la cafeteria del Círculo de Bellas Artes de Madrid. El seu sou al Fons Monetari Internacional (FMI) era gairebé 10 vegades superior al del de vicepresident del Govern espanyol (perquè estava lliure d’impostos). Aquestes són algunes de les interioritats que revela l’expresident de Bankia Rodrigo Rato (Madrid, 1949) a les seves memòries, ‘Hasta aquí hemos llegado’ (Península). Escrites junt amb Alicia González (Madrid, 1972), periodista d’‘El País’ i dona de Rato, surten a la llum 12 anys després de la creació del banc, amb causes judicials encara pendents i a un mes que Espanya celebri eleccions generals amb aquell que va ser el seu partit, pilotat ara pel popular Alberto Núñez Feijóo. Rato reflexiona sobre la seva trajectòria personal i professional, tot i que se centra sobretot en la seva etapa com a vicepresident econòmic del Govern de José María Aznar, en el seu pas per Caja Madrid / Bankia i el periple judicial des que va abandonar el banc avui integrat a CaixaBank. La seva aproximació a la realitat és parcial i subjectiva, tot i que bastant precisa, sobre el que va passar en una de les crisis financeres més greus de la història a Espanya, que va acabar amb la nacionalització i el rescat de Bankia. Rato construeix el seu relat i ajusta comptes amb polítics (José María Aznar i Luis de Guindos), banquers (Francisco González i José Ignacio Goirigolzarri), supervisors (Miguel Ángel Fernández Ordóñez) i membres de l’àmbit judicial (el jutge Fernando Andreu i la fiscal Carmen Launa). Admet errors propis sense pudor, però també busca excuses i identifica enemics externs per justificar la seva actuació. Tot i que tingui raó en bona part de les seves línies argumentals, ell no està exempt de responsabilitat. Va poder dir que no a moltes coses que li van exigir i que no li agradaven. No ho va fer i es va equivocar aferrant-se al càrrec. Herència rebuda L’exvicepresident del Govern espanyol va arribar a la presidència de Caja Madrid el 2010 sense experiència en banca minorista. Va heretar del seu antecessor –Miguel Blesa (que havia estat 12 anys en el càrrec)– una entitat feble i massa enfocada al sector immobiliari, recolzant el seu creixement en els immigrants. La seva capacitat de generar ingressos era limitada. Tot i així, explica a les seves memòries: «Hi vaig arribar bastant eufòric, amb ganes de submergir-me en la que creia que seria l’última etapa de la meva vida professional». Però no tenia un equip prou preparat per gestionar una entitat amb tants riscos. «El meu primer error va ser no considerar urgent i prioritari triar un equip directiu propi», escriu Rato, que lamenta haver resolt els problemes de l’entitat amb els mateixos executius que els havien causat. En aquests compassos inicials a Caja Madrid hi ha el germen d’un dels instruments financers que més problemes va causar a Rato en el futur: les targetes de crèdit opaques o ‘black’. «Quan portava un mes a Caja Madrid vaig cometre un error que nou anys després vaig pagar amb la presó. Em van donar la targeta com a membre del comitè de direcció i la vaig agafar sense pensar-m’ho. Hauria d’haver demanat els detalls del seu ús i de la seva comptabilització. Però no ho vaig fer», assenyala. Rato no tenia equip, però sí que comptava amb polítics en els òrgans de govern de la caixa, tot i que ell nega que això fos un problema. S’equivoca. En tot cas, sense temps per a més, es va endinsar en un sector que estava en reestructuració després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Va accedir a les pressions dels supervisors i del Govern, que li van demanar primer fusionar-se amb una entitat feble (Bancaja) per crear un grup més gran (Bankia) amb un balanç que s’havia de sanejar. Poc després li van exigir més i va sortir a la borsa per captar el capital que necessitava a fi d’enfortir la seva solvència. Tot en defensa de l’interès nacional. És veritat, com explica al text, que aquests canvis continus en els marcs regulatoris del sector van desestabilitzar Bankia, a la qual s’exigia recapitalitzar-se constantment, amb els mercats poc disposats a invertir en caixes d’estalvis espanyoles en un entorn de crisi. Però ell va ser qui va voler mantenir Bankia en solitari, sense fusionar-se amb altres grups més grans i recorrent a la borsa sense donar entrada a l’Estat en el capital. Rato va sobreestimar la seva capacitat de resistència i no va veure el que vindria quan el Govern el va forçar a dimitir, va nomenar el seu successor (Goirigolzarri) i va nacionalitzar l’entitat, avui integrada a CaixaBank. La tria a dit d’Aznar Un dels primers personatges que posa al seu lloc en la seva autobiografia és Aznar, que va ser president del Govern espanyol entre el 1996 i el 2004. Rato relata com ell va contribuir amb altres polítics de centredreta a portar el llavors líder dels populars fins a la Moncloa. Va plorar en el seu primer discurs d’investidura com a president i va acceptar ser el seu vicepresident segon. Li hauria agradat ser el primer. Després, les coses van canviar i Rato no perdona a Aznar que governés «en solitari» i que volgués designar el seu successor després del final dels seus mandats. «Ell era el nostre escollit, i no al revés. No ens vam entendre. Una tria a dit –amb referència a la designació de Mariano Rajoy– que no va venir bé a ningú. Un altre dels seus (del PP) a qui també deixa en evidència és l’exministre d’Economia Luis de Guindos –per fer publicitat negativa sobre Bankia, forçar-lo a fusionar-se amb La Caixa, tornar boig el sector amb els canvis normatius i, finalment, exigir el seu cap–. El conjunt del Govern de Rajoy l’acusa de convertir-lo en el boc expiatori de la crisi financera i de voler veure’l a la presó. També carrega contra la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, perquè la seva cap de gabinet va avisar els periodistes del moment exacte en què el detindrien. En l’àmbit purament bancari, Rato atia els responsables del Banc d’Espanya –«amb el temps vaig aprendre que no hi ha res menys fiable que el suport dels responsables del Banc d’Espanya»– i competidors com Francisco González (expresident de BBVA, per atacar Bankia), Isidro Fainé (per negociar en benefici de La Caixa i no de la resta del sector) i el seu successor en el càrrec, Goirigolzarri. No se salven de la venjança ni l’auditor de Bankia ni la casa reial, que mai més el va convidar a les recepcions a la Zarzuela després d’assistir a l’abdicació del rei Joan Carles I. Tampoc se salva l’eix format per Alemanya i França, que dominava el Banc Central Europeu quan aquest, abans que arribés Mario Draghi a dalt de tot, es va negar a ser el salvador d’última instància dels bancs. No li agrada que acusessin els bancs de l’endeutament del conjunt de l’economia espanyola. «Es va triar culpar els amos dels bars de les borratxeres i exculpar-ne els bevedors», diu Rato, que mostra al llibre el seu costat més personal. Abans resava i ara medita, adora Portugal i neda al mar sempre que pot.

El més llegit