Cel taronja i com frenar el final

En només uns dies, dues novetats editorials han portat de nou visions apocalíptiques tretes de la ciència-ficció a les llibreries. Comparteixen espai a la secció de ficció, però si les llegeixes aquests dies, quan a estones la televisió ens hipnotitza amb imatges de la Nova York taronja, sumida en l’ambre de l’aire carregat de cendra dels centenars d’incendis simultanis del Canadà, és difícil que no t’esglaï, tot i que sigui només uns instants, la sensació que la crisi mundial irreversible és més a prop. I és que la natura juga un paper essencial en els escenaris ficticis que dibuixen les novel·les perquè la humanitat segueixi endavant. L’escriptora britànica Kay Dick va publicar el 1977 ‘Ellos’, una història distòpica en què el món ha sigut pres per una forma de cultura de la cancel·lació extrema i el pensament i la creativitat són perseguits i castigats per un govern buròcrata i autoritari, així com tota manifestació artística. Els resistents només poden alimentar les seves ganes de viure a partir de banys de mar i llargs passejos per la natura o la cura de jardins. La novel·la va ser premiada però no va acabar de quallar en el seu temps... fins ara. L’any passat el llibre va ser trobat en una botiga de segona mà i la reedició ha tingut una segona vida molt més lluminosa que la primera. Els capbussons de la protagonista d’’Ellos’ (Automática) al mar entronquen amb les ferotges trobades amb l’oceà d’un altre personatge femení, la Franny que guia la trama de ‘La última migración’ (Salamandra). La seva vida torturada, molt lligada als ocells des de petita i la seva ànsia de llibertat i seguir les estacions i les marees, l’instint migratori, marquen una història basada en un suposat futur en què tots els animals s’extingeixen i amb prou feines sobreviuen les espècies més lligades a les necessitats econòmiques de l’home, com els animals de granja. La Franny es llança a aigües gelades per sentir-se viva, i maleeix la humanitat per ser responsable de l’extinció animal. La novel·la de Charlotte McConaghy és un viatge dolorós i alhora salvatge com només poden ser els animals, per això és una reivindicació total de la natura i en defensa el poder curatiu. Fora de la ficció, els incendis devoren el Canadà, enverinen l’aire de les ciutats dels Estats Units i ja arriben al cel de la costa d’Islàndia amb les seves partícules de cendra. Competeixen amb els estralls causats pels focs de Sibèria, també de cel taronja, i ens remunten a la temporada negra de focs d’Austràlia del 2020, que es va saldar amb més de 24 milions d’hectàrees cremades, 34 morts i amb efectes tòxics en l’aire que es relacionen amb 440 morts. Vam ser llavors conscients de l’extinció massiva i en temps real que vivim, i el govern australià es va sumar a un pla que segueixen uns quants països per salvar espècies, almenys 110 del miler que està en risc extrem al seu territori. La consciència climàtica s’alimenta dia rere dia del recompte de baixes i altes al gran tauler global, com en una partida que semblava infinita però no ho és. Alta: s’ha aconseguit la reintroducció del dimoni de Tasmània, el marsupial carnívor més gran i que s’havia extingit a l’Austràlia continental fa 2.000 anys. Baixa: almenys una au mor electrocutada cada dia en les línies d’alta tensió de Catalunya, que triguen a implementar plans per reduir-ne l’impacte. ¿Quina classe de natura ens pot salvar de nosaltres mateixos? ¿Com podem conscienciar-nos una vegada per totes que el nostre destí està lligat fins a les últimes conseqüències? Mosquits tigre El mapa de la biodiversitat canvia el seu relleu contínuament per la seva relació amb nosaltres: van baixar els senglars a la ciutat, les abelles es van retirar, els mosquits tigre expandeixen la seva zona d’influència muntanya endins a Catalunya i Espanya, nit i dia, i viatgen amb tren i autobús per multiplicar el seu poder. ¿Com protegir-nos? ¿Com integrar-los? ¿Passa alguna cosa greu en l’ecosistema si exterminem els mosquits? Els múltiples futurs imaginats donen al medi ambient un paper clau en el nivell de benestar que assolirem, i la frontera entre allò que és bo i dolent es desdibuixa, torna a aixecar-se una mica més enllà, en un ball que sembla impossible entre els nostres interessos econòmics i la sostenibilitat del planeta on respirem, cada vegada més tenyit d’un inquietant color taronja.

El més llegit