Assetjament als laboratoris

Els casos d’assetjament a la universitat i els centres d’investigació van apareixent als mitjans de comunicació. Aquesta publicitat pot ser interessant, perquè hauria de servir per prevenir aquest tipus de comportaments. Que sigui notícia també es pot deure perquè caldria esperar que aquests casos es donin menys en institucions dedicades al cultiu de disciplines d’un nivell intel·lectual i cultural alt. Que aquests casos es donin en aquests entorns sembla contradir la seva pròpia funció. A les aules i els centres d’investigació hi ha una situació inevitable de jerarquia entre professor i alumne i entre supervisor i supervisat. Aquesta jerarquia pot fer sentir una sensació d’avantatge de què alguns se n’aprofiten i que és el que s’ha de prevenir, aturar i castigar si es presenta. Hi ha casos en què els procediments a seguir són relativament clars. Hi pot haver assetjament sexual o laboral i, quan hi ha una denúncia, existeix una legislació que preveu com s’investiguen i com es resolen els casos que poden arribar al sistema judicial. Les institucions tenen (o han de tenir) protocols per tractar aquests temes i codis disciplinaris per resoldre’ls. En els entorns acadèmics i científics hi ha casos més específics, que no es contemplen en la legislació existent. El Codi de Bones Pràctiques Científiques del CSIC del 2011 dedica un capítol a «formació i supervisió» en què es descriuen les obligacions del director o tutor, que inclouen el reconeixement a la feina de l’investigador en formació i les d’aquest, que inclouen seguir els consells del tutor o reconèixer els treballs de gestió i administració que aquest pot portar a terme. En un entorn divers i competitiu com és el de la investigació científica actual es pot donar lloc a una casuística complexa que prové de diferents perspectives que tenen els diferents actors. Una part d’aquesta complexitat prové de les relacions contractuals que tenen tots els actors. Molt sovint la formació científica es fa en el marc d’una educació doctoral de què un treball d’investigació és un component essencial. L’equilibri entre formació i treball d’investigació pot ser interpretat de manera diferent des de les diferents perspectives. Les antigues beques predoctorals s’estan convertint en contractes que en el cas de postdoctorals tenen el caràcter d’indefinit. D’altra banda, el supervisor molt sovint és un funcionari públic. I la funció pública té una normativa poc adaptada a la diversitat de relacions que es donen en els entorns de la investigació i no facilita la investigació disciplinària dels casos que es produeixen. Tot això fa que es puguin presentar conflictes entre les perspectives d’investigadors que treballen amb fons competitius de què han de retre comptes i investigadors en formació que són alhora treballadors contractats. Les expectatives d’uns i altres poden ser contradictòries i el que per a un pot ser una exigència normal d’una feina d’investigació, per a l’altre poden ser unes demandes excessives o fins i tot assetjament. Resoldre aquests conflictes no es pot fer en termes judicials, sinó per part de sistemes de mediació que ja s’han posat en marxa en la majoria de les institucions del nostre país. També en aquests entorns ja s’han posat en marxa sistemes de formació per a tots els nivells d’investigadors en temes de bones pràctiques. Els casos encara no són gaires, però alerten d’una situació que pot deteriorar la reputació de les universitats i els centres d’investigació.

El més llegit