No és només aritmètica

Falta pràcticament una setmana per a l’elecció dels alcaldes i les alcaldesses dels ajuntaments de tot Espanya. A ningú se li escapa que les negociacions i els pactes aquesta vegada més que mai –almenys a les ciutats grans–, s’entremesclen amb la sobtada convocatòria per a les eleccions al Congrés del mes vinent. En certa manera això és inevitable, i fins i tot comprensible. En realitat, les dues coses estan connectades. El país sencer s’enfronta a la disjuntiva de continuar amb polítiques de progrés o bé donar entrada a la dreta –en les seves múltiples i canviants versions, però totes cada vegada més radicalitzades–, en la governació de la cosa pública. I això val tant per a ajuntaments, com per a comunitats autònomes, com, en definitiva, per al Govern central. En aquest marc, el cas de Barcelona és paradigmàtic. Malgrat totes les dificultats, l’experiència dels governs de progrés a la nostra ciutat en els últims vuit anys –en els quals, amb diferents fórmules han participat tant els Comuns, com el PSC com també ERC– ha marcat un abans i un després: en termes de polítiques socials, de vivenda, d’ambició per aturar l’emergència climàtica, de racionalització del turisme, de reorientació urbanística amb l’objectiu d’humanitzar les nostres places i els nostres carrers, de protagonisme a escala internacional. Avui Barcelona és una ciutat on l’atur ha baixat de manera significativa (més d’un punt respecte a abans de la pandèmia, i s’ha situat per sota del 7%), on fixen la seva seu i inverteixen empreses d’alt valor afegit, en les quals s’inspiren altres ciutats europees per plantejar les seves polítiques de gestió. Certament, això no és neutre: és evident que s’ha governat amb uns objectius polítics clars –eixamplar l’àmbit públic i el comú, avançar en drets de ciutadania– i atenent els interessos dels sectors menys poderosos des d’un punt de vista socioeconòmic. N’hi ha prou amb mirar els resultats del 28M a Barcelona per saber que els sectors acabalats econòmicament i conservadors políticament, s’han mobilitzat entorn de la candidatura de Trias. I ara la disposició del PP de Daniel Sirera a facilitar que el convergent sigui alcalde aclareix dubtes. L’eix fonamental de la negociació és dreta o esquerra. Hi ha poc, o res més. Per tot això, que les esquerres sumin 24 regidors davant els 11 del nacionalisme conservador de Trias no és només una qüestió aritmètica, sinó una qüestió política de primer ordre. La ciutadania ha atorgat la possibilitat de revalidar una majoria de les forces progressistes de la ciutat. I Barcelona pot i ha de continuar sent el laboratori més avançat de les polítiques per a les majories socials. Per a les persones que hi vivim. I també per al conjunt de la ciutadania espanyola, ja que d’aquí a poc més d’un mes ens enfrontem a un desafiament democràtic d’envergadura.

El més llegit