La història es repeteix i, com estableix el pensament oriental, és cíclica. Joan Laporta va guanyar les seves primeres eleccions gràcies, entre altres coses, a l’anunci del fitxatge d’una de les grans estrelles d’aquell temps, David Beckham, aleshores aparellat amb una ‘celebrity’ del moment, Victoria Adams, una de les Spice Girls. Perquè ho entenguin els mil·lennistes i següents generacions, és com si hagués promès l’arribada de Mbappé i aquest estigués aparellat amb Beyoncé. Ho tenia tot per vendre samarretes, guanyar títols i fer tornar boja l’afició en aquells anys. Però Beckham mai va arribar a venir al Barça. Sandro Rosell va treure del conflicte la nova directiva portant un jove brasiler que tenia contracte amb Nike, Ronaldinho, tot i que aquella temporada la va salvar un d’aquests obrers del futbol de l’estil de Sergio Busquets, el migcampista Edgar Davids. La temporada següent el Barça va guanyar la Lliga i la següent, la Champions. Ningú, potser amb l’excepció de Rosell per exigir-li que li reconegués el mèrit, va recordar mai a Laporta l’episodi de Beckham que responia al vell estil de Núñez i de Gaspart amb els seus estratagemes per amagar els fracassos amb promeses de fitxatges.