L’esquerra que menysprea la gent, per Joan Cañete Bayle

És difícil guanyar unes eleccions quan es menysprea els potencials electors. És el que li passa a certa esquerra, que a base de cinturons sanitaris va reduint el camp d’acció: cinturó sanitari a racistes, a feixistes, a masclistes, a les feministes clàssiques, a les escissions d’altres esquerres... Al final, el cinturó sanitari l’estan fent els electors a aquesta certa esquerra que acaba representant-se gairebé tan sols a si mateixa: universitaris i altres professionals liberals, amb ingressos per sobre de la mitjana del país, nivell d’estudis alt i, per descomptat, molt conscienciats amb tota mena de causes excepte, ai, la de la classe obrera. Perquè això de la classe obrera no només sona antiquat i a lluites superades, sinó que, doble ai, resulta que els obrers els han sortit racistes, feixistes i masclistes. Només d’aquesta manera s’explica aquesta esquerra més esquerra de totes les esquerres que la població que els hauria de votar en massa es quedi a casa o, el que és pitjor, voti l’extrema dreta. Passa a Espanya (recomano el reportatge de Manuel Arenas sobre els votants de Vox a Mataró), passa en altres països europeus i passa als Estats Units, on els ‘blue collar’ víctimes de la globalització que tant ha enriquit les butxaques de grans corporacions del seu país voten en massa un financer especulador que va ser el bufó (multimilionari) d’aquest club selecte. Quan supera la perplexitat que li produeix la contumaç mania de la gent de votar en contra dels seus propis interessos, a aquesta certa esquerra no n’hi queda cap altra que menysprear els votants. Els acusa de caure de quatre potes en la trampa populista de l’extrema dreta, de deixar-se enganyar pel nativisme, el masclisme o el racisme perquè els mateixos explotadors de sempre els continuïn explotant amb els vots dels explotats. La gent, afirmen, no sap llegir les dades que indiquen que ni les ocupacions, ni la inseguretat, ni els drets dels trans ni el merder de la llei del ‘només sí és sí’ són tan greus quantitativament i qualitativament com l’extrema dreta, la dreta i els seus portaveus els diuen amb manipulacions, falsedats i ‘fake news’. Expulsats del paradís La gent, aquesta gent almenys, han sigut expulsats del paradís del ‘nosaltres’ que, en contraposició de l’‘ells’, va ser el pilar del 15M. No són ‘ells’, perquè evidentment no són l’1%, però tampoc són tan ‘nosaltres’ com ‘nosaltres’, perquè malgrat que econòmicament estan en la part baixa del 99% ja se sap que tota la Badalona que va votar Xavier García Albiol i els veïns de Mataró que van votar Vox no són com ‘nosaltres’ perquè són masclistes, racistes i feixistes. Quan el 15-M, els amics de la Complutense que van canalitzar cap a Podem l’energia d’aquesta gran assemblea d’estudiants que es va celebrar a les places de tot Espanya no volien ser esquerra. Després, la realitat, el mapa electoral, l’entrada a les institucions i el pas del temps els van convertir progressivament en els aspirants al ‘sorpasso’ de l’esquerra, l’esquerra de l’esquerra i el que són ara, certa esquerra que ho fa de meravella representant-se a ella mateixa. Van entendre, perquè són sòlids intel·lectualment, que van canalitzar una indignació transversal que no sabia de sigles, però després van perdre vots, suports, socis i gent (que van oblidar que està formada per persones) fins que s’han extraviat ells. El pecat de Sánchez Avui, la indignació i el vot ‘antiestablishment’ se n’ha anat a l’extrema dreta. La idea de derogar el ‘sanchisme’ és, en realitat, un cordó sanitari que aquesta extrema dreta i la dreta tradicional han construït al voltant d’aquesta esquerra de totes les esquerres. El pecat de Pedro Sánchez a ulls d’una part de l’electorat no és tant què ha fet al Govern, sinó amb qui. I, ara com ara, aquest cinturó sanitari té aspecte de ser més fort que l’imposat a l’extrema dreta (menys a Catalunya i el País Basc). Cal preguntar-se per què. Escoltar i entendre els votants de Vox a Mataró i els d’Albiol a Badalona. Analitzar què ha fet malament aquesta esquerra quan ha governat i per què el seu model de drets i llibertats sembla calar tan poc. Reflexionar sobre per què el Govern de coalició genera tant rebuig malgrat el seu full de serveis. Però això requereix un exercici d’autocrítica més sofisticat que pensar que mig Espanya s’ha tornat masclista, racista i feixista perquè l’ha embruixat la televisió. De pensar que la gent és meravellosa, a afirmar que la penya és molt dolenta. Si abans no hi havia pa per a tant xoriço, ara no hi ha cordons sanitaris per a tant fatxa. I després es meravellen que no els votin.

El més llegit