Sobreviure al minotaure Picasso

Un dia, passejant per Vallauris, Pablo Picasso va ensopegar amb el manillar d’una bicicleta i va saber immediatament que aquell tros de ferro seria el banyam d’un crani de cabra. Dies després, fent voltes a l’escultura, va convertir una paperera de vímet trencat en el costellam de l’animal. La seva mirada feia el viatge invers de la metàfora. Un geni. L’artista total. El reinventor de l’art. El xaman laic, li van dir. De segur que resultava extremadament enriquidor ser a prop d’ell en les seves epifanies, però alhora la convivència havia de ser un infern, entregar-se a l’altar sacrificial. Penso en la pintora Françoise Gilot, morta dimarts a Nova York, als 101 anys, que va ser companya de l’artista durant una dècada i li va donar dos fills, Paloma i Claude. La seva obra està exposada al Metropolitan i el MoMA de Nova York i el Pompidou de París, però cal preguntar-se si hauria arribat tan lluny si no hagués entrat al cercle de Picasso i no s’hagués mantingut sempre sota la seva ombra, per a les coses bones i per a les molt dolentes. ¿Qui va prendre més de qui? Gilot ha passat a la història com l’única dona que, diuen, es va atrevir a abandonar-lo. Set dones Com gairebé tots els grans artistes, l’autor de ‘Les senyoretes del carrer d’Avinyó’ vampiritzava el que l’envoltava. Cadascuna de les set dones amb qui va compartir llit i vida van representar moltes altres etapes, molts altres estils pictòrics, després d’esprémer-los l’essència com llimones. A la seva ‘memoir’ ‘Vida con Picasso’, escrita juntament amb el crític literari Carlton Lake, Gilot explica que en una ocasió la parella es trobava contemplant el ball de la pols sota la llum del sol, i l’artista li va dir: «Ningú té importància real per a mi. Segons el meu parer, les persones són com aquestes petites brosses. Només es necessita un cop d’escombra i desapareixen». Més tard, enutjat per la seva falta d’atenció cap a ell, li va cremar la galta amb la brasa d’un cigarret. Destruir per crear. La incapacitat d’estimar. Juntament amb Rembrandt i Frida Kahlo, Picasso va ser un dels artistes que més vegades es va autoretratar. En l’últim, fet amb llàpissos de colors el 30 de juny de 1972, sobresurten els ulls, com ametlles enormes, però sense la incandescència característica de la seva pupil·la. Es tracta d’una mirada borrosa, vulnerable i espantada, com si el subjecte observés cap a dins. Potser va ser efecte de l’edat i la proximitat de la mort. O potser la veritat a la fi despullada: la terrible soledat del minotaure al centre del laberint. Insaciable, insatisfet, sempre en la gesta d’anar un pas més enllà.

El més llegit