¿Perdem impuls econòmic?

Els últims dies, arran de la nota publicada pel Cercle d’Economia, hi ha hagut un cert debat entorn del retrocés econòmic, tant d’Espanya com de Catalunya, en relació amb Europa, i de Catalunya en relació amb Espanya. Deixin-me que els faci una breu anàlisi fonamentada en dades oficials, fins i tot a risc d’avorrir amb xifres, però allunyada de l’opinió política i del soroll mediàtic. Com diu el professor José García Montalvo: «Una bona mesura val més que mil teories i, per descomptat, val més que qualsevol ideologia». Per analitzar la possible pèrdua de lideratge econòmic és necessari avaluar un període temporal d’almenys 20 anys. Concretament, des de la creació de la zona euro, l’any 2000, fins al 2019 —ja que les dades del 2020-2022 continuen encara influïdes per l’impacte de la pandèmia. D’aquesta manera s’evita que l’anàlisi pugui quedar desvirtuada pels períodes de crisis econòmiques, que han tingut més impacte en l’economia espanyola que en el conjunt d’Europa. Així mateix, s’utilitzen les dades en paritat de poder de compra (PPC) per corregir els diferencials de preus entre països. El resultat és que el nivell de convergència d’Espanya en termes de PIB per habitant respecte a la zona euro (20 països actualment) s’hauria estancat, però no reduït. L’any 2000 el PIB per habitant d’Espanya era un 14% inferior a la mitjana de la zona euro i el 2019 també és un 14% inferior, segons les dades d’Eurostat. L’any que vam estar més a prop d’arribar a la zona euro va ser el 2007, just abans que esclatés la crisi financera, quan ens vam quedar només un 5% per sota. Les diferències respecte a altres càlculs publicats responen a l’àrea europea amb què et compares, la utilització de dades en PPC i el període utilitzat per a l’anàlisi. Espanya ha tingut una evolució semblant a la de França, que fa dues dècades que està estancada amb un nivell de PIB per càpita entorn de la mitjana de la zona euro, millor que la d’Itàlia, que s’allunya cada vegada més de la mitjana de la zona euro, però bastant menys favorable que la d’Alemanya, Dinamarca, Bèlgica i el cas extraordinari d’Irlanda, que és cada vegada més a prop del model luxemburguès. És important analitzar l’efecte demogràfic en aquests resultats. Espanya ha absorbit el 30% del creixement de població que s’ha produït a la zona euro des de l’any 2000, i França, el 32%. El tercer país, a més distància, seria Alemanya amb el 10%. Diferències amb Madrid Si passem al pla nacional, Catalunya ha incrementat la seva població entre el 2000 i el 2021 en un 22% (1,36 milions d’habitants més), una xifra semblant a la de la Comunitat de Madrid (1,38 milions més). Aquestes dues comunitats han absorbit el 41% de l’increment de població en el conjunt d’Espanya (6,78 milions més d’habitants). A Catalunya, la població nascuda a l’estranger ha passat de representar el 7% el 2001 al 22% el 2022, amb percentatges similars en el cas de Madrid, però amb una composició per procedència diferents. El creixement econòmic a Catalunya ha sigut molt considerable des de l’inici de segle, un 87% acumulat entre el 2000 i el 2021, i molt semblant al del conjunt d’Espanya (86%). No obstant, el creixement més gran de la població a Catalunya ha afectat el nivell de convergència en termes de PIB per càpita respecte a la mitjana espanyola (de ser un 21,7% superior el 2000 ha passat a un 17,4% el 2021). El cas de Madrid és lleugerament diferent. Malgrat que el creixement de la població ha sigut tan intens com a Catalunya, el creixement del PIB ha sigut notablement més elevat a la Comunitat de Madrid (105% entre el 2000 i el 2021), així que la seva comparativa amb la mitjana espanyola en termes de PIB per càpita ha millorat (de ser un 33,8% superior el 2000, a un 36,6% el 2021) i, en conseqüència, la distància respecte a Catalunya s’ha eixamplat. L’explicació a aquest fet es troba en el model productiu de cada territori. A Madrid hi ha més concentració de grans empreses en sectors com ara energia, banca, construcció i consultoria, amb salaris i beneficis empresarials elevats pel seu poder de mercat i vinculació amb el sector públic. El revés del model madrileny és el seu elevat dèficit comercial exterior. En canvi, el model català té una base industrial, tecnològica i logística molt potent i un sector turístic en expansió, que li permeten tenir un saldo exterior positiu fins i tot tenint un PIB per ocupat inferior. Per respondre a la pregunta que es formula en el títol de l’article un no s’hauria de quedar únicament amb les dades de PIB per habitant. Hi ha molts altres aspectes que influeixen en el nostre benestar, com l’accés a la vivenda, la qualitat dels serveis públics, les infraestructures, el medi ambient i la cohesió social. Però això donaria per a un altre article.

¿Perdem impuls econòmic?

Per respondre a la pregunta que es formula en el títol un no s’hauria de quedar únicament amb les dades de PIB per habitant. Hi ha molts altres aspectes que influeixen en el nostre benestar

El més llegit