Dins d’una bombolla democràtica

Les eleccions són la força del sistema democràtic perquè, periòdicament, ens recorden que, en aquesta forma de govern, el poder és del poble, que pot triar lliurement els representants que l’exerciran en nom seu. Però, a vegades, l’anunci d’una nova crida a les urnes és més aviat descoratjador, perquè ens torna a posar davant del dilema d’escollir polítics d’entre un planter que ens ve poc de gust. La inestabilitat crònica dels governs recents, el lent recanvi de líders, el retorn dels populismes que enfanguen els debats, la incapacitat d’establir pactes fins i tot amb els qui pensen de manera semblant o la manca d’esperit negociador, que és la base d’una bona democràcia, fan que, darrerament, votar s’hagi convertit en un trauma que s’ha de passar com més aviat millor, i desitjant que les coses no empitjorin més encara. Les eleccions també són el punt feble de la democràcia, perquè encara que els humans som, en principi, éssers eminentment raonables, quan ens ajuntem en una massa, podem prendre decisions poc lògiques, i això ens fa susceptibles a tota mena de desastres potencials. Recordem que les urnes han servit per encimbellar dictadors com Hitler i incompetents com Trump. Podríem argüir que el veritable perill per a la democràcia és aquest populisme que, fent servir el vell truc d’oferir duros a quatre pessetes, continua i continuarà enganyant els ingenus que no el veuen venir o els desesperats que creuen que existeixen solucions immediates als seus problemes. Però això no explica per què, quan aquests personatges tòxics ja han aconseguit l’objectiu de manar i demostren la seva veritable naturalesa, la gent els segueix votant. Sense anar gaire lluny, Recep Tayyip Erdogan va rebre prou suport en les recents eleccions per validar la deriva autàrquica que està imposant a la cada cop menys democràtica república turca. Control i maquillatge És cert que, un cop arriben al poder, els tirans i oligarques disposen de les eines necessàries per perpetuar-s’hi, entres les quals hi ha les que els permeten controlar i maquillar la informació que arriba al poble. Per exemple, les decisions de Vladímir Putin o de Xi Jinping tenen un aspecte molt diferent si les descriuen els mitjans afins al règim o uns observadors més o menys imparcials. A més, les xarxes socials han afegit una dimensió addicional a la clàssica manipulació de les dades, actuant, d’una banda, com a amplificadors i blanquejadors de la versió oficial i, de l’altra, com l’última esperança dels opositors d’alliberar la informació perquè arribi a tots els racons. La guerra mediàtica a l’arena política s’ha traslladat, en el segle XXI, a l’entorn digital. En aquest context, s’ha parlat molt de la influència que es pot exercir en eleccions pròpies i foranes aprofitant la vulnerabilitat que ens genera estar enganxats a la interacció permanent amb amics i desconeguts a través de Twitter i plataformes similars. Som víctimes d’algoritmes malignes que, subtilment, ens empenyen cap a una opció política determinada? Segurament no sabrem mai quin paper van jugar els 'bots' russos en l’arribada de Trump a la Casa Blanca. Alguns consideren que va ser cabdal, però pot ser que estiguem triant l’opció fàcil de culpar els altres de les males decisions que prenem com a societat. Imperatiu biològic Precisament, un estudi publicat a la revista 'Nature' fa unes setmanes arribava a la conclusió, després d’analitzar l’activitat ‘on line’ d’un miler de persones al voltant de les eleccions del 2018 i 2020 als Estats Units, que no són les bombolles que ens fabriquen els algoritmes de Google les que ens distorsionen la visió de la realitat reforçant les nostres idees en lloc d’oferir-nos-en un ventall més ampli, sinó que som nosaltres mateixos, conscientment, els qui defugim punts de vista que no validen el nostre. Som el nostre propi filtre, no cal que la intel·ligència artificial ens posi aclucalls. Com deia recentment el periodista nord-americà Bret Stephens en un article a ‘The New York Times’, citant el filòsof francès Jean-François Revel, una part important de totes les societats està formada per gent que desitja activament la tirania, gent que també vota. No ens ha de sorprendre, perquè som una espècie que, com tantes d’altres, munta estructures socials basades en castes. La democràcia és l’intent més efectiu, fins ara, de fugir d’aquest imperatiu biològic, i ja veiem que la seva salut és fràgil. Fins que no en trobem un de millor, esperem que aguanti prou per frenar l’avanç de les nefastes alternatives que ens volen catapultar a l’obscuritat de temps pretèrits.

Dins d’una bombolla democràtica

Un estudi de 'Nature' revela que som nosaltres mateixos, conscientment, els que defugim punts de vista que no validin el nostre

El més llegit