Els partits que van encarnar a partir del 2015 el que es va denominar «la nova política», Podem i Ciutadans, han mort. Els taronges han renunciat a presentar-se a les pròximes generals després de desaparèixer del mapa local i autonòmic, mentre que els morats, protagonistes del primer Govern de coalició, lluiten ara mateix per trobar un bon lloc dins el nou espai que lidera Yolanda Díaz, la figura que menys rebuig visceral provoca, i que té una valoració superior a Pedro Sánchez i Núñez Feijóo. Als líders de Podem (Ione Belarra, Irene Montero i Pablo Echenique) els costa acceptar que ells, en si mateixos, constitueixen un problema a les urnes per a l’esquerra per la forma dogmàtica i crispada amb què han actuat. La seva obstinació en alguns temes, per exemple, amb la ‘llei trans’, que ha dividit el moviment feminista i ha deixat perplex molt votant progressista, la seva incapacitat per reconèixer errors en la llei del ‘només sí és sí’, i la seva deslleialtat amb el Govern del qual formen part en qüestions com la guerra d’Ucraïna, ha generat molt soroll per a satisfacció de la dreta. Quan Belarra ataca el propietari de Mercadona, Juan Roig, una de les empreses que millor tracta els treballadors, i proposa la creació d’economats públics, com si Espanya fos Veneçuela, es desqualifica com a ministra i alimenta la caricatura que Feijóo i Santiago Abascal fan de la coalició.