Cada dia m’agraden més les persones grans i em fan més mandra les menors. Tinc la sort de viure en un barri on poques vegades hi ha turistes i cada matí esmorzo junt amb persones conegudes: comerciants locals i veïns. La perruqueria és una font de saviesa i de persones d’edat avançada. L’altre dia va sortir-ne una encantadora dona de 92 anys que em va dir alguna cosa com que la vida era molt senzilla i meravellosa, però que quan te n’adonaves ja era massa tard. ¿Com podia caminar tan lleugera? Portava un bastó, però anava sola per la vida a una velocitat important i envejable. Després tenim el Francisco, un hmoe de 90 anys que s’ha trencat el fèmur i que cada dia el veiem amb un caminador. Va molt lent, però no perdona ni els diumenges. Diu que si fa la volta a l’illa cada dia no es recuperarà i no es podrà aixecar del sofà. També tinc la sort de tenir una superilla davant de casa i us prometo que no hi ha ni guiris borratxos ni nens fora de l’horari escolar. Gairebé sempre hi ha vells prenent el sol i deixant passar les hores. L’altre dia vaig descobrir una senyora que fa 50 anys que va a nedar a la piscina municipal del barri. Té 86 anys. Analitzo, m’aturo i penso què tenen tots aquests vellets adorables i savis que saben disfrutar de la vida, que caminen lleugers i que no estan emprenyats. I la resposta no és que hagin tingut una vida fàcil. Com totes les persones de la vida, han patit injustícies, malalties, abandonaments i moltes desgràcies, però alguna cosa tenen en comú que els fa disfrutar de la vida amb alegria i sense témer la mort.