Mai vaig fer amistat amb els rellotges. Només en vaig tenir dos de fiables: un Omega amb corretja de cuir, descartat pel meu pare, i un altre, un obsequi molt estimat, que em van birlar d’una estrebada a la plaça Roja sense que ni me n’adonés. De seguida després va arribar l’era dels telèfons mòbils, que va arraconar la necessitat de posseir un cronòmetre. El rellotge de polsera de Tete Montoliu, enorme pianista de jazz, el va heretar la ‘cantaora’ Mayte Martín; recordo aquesta confidència sempre que sento el disc ‘Free boleros’. Et poses a pensar en rellotges, i les imatges s’arraïmen com cues de cireres. De petits, al col·le, solíem pintar-nos un rellotge amb boli, els dretans al canell esquerre.