Benzema, ¿salutació o adeu?

Aquesta crònica no està basada en fets sinó en impressions, de manera que prenguin-la com una d’aquestes bravates polítiques que els periodistes solen (¡solem!) emetre sense més ni més, com si sabéssim de què va la cosa tot i que ningú ens hagi certificat de què anava la cosa. En aquest cas, és futbol, i futbol és futbol, i ve d’una imatge que es va veure a la televisió just al final del partit homenatge que Florentino Pérez va organitzar recentment al futbolista del seu equip Vinícius després d’haver sigut insultat a l’estadi del València. Així que aquesta crònica va d’aquell moment al Bernabéu, no d’aquell greu incident de València. A l’estadi madridista, vestit de jaqueta i corbata, l’intrèpid extrem de l’equip blanc va rebre l’afalac i l’abraçada del seu president com un desgreuge que ha tingut altres conseqüències. Per exemple, Vinícius ha sigut exonerat d’una sanció que l’àrbitre li va imposar a Mestalla, i en l’afalac subsegüent també va rebre enormes ovacions dels seguidors. Aquesta unànime acollida, seguida de victòria local, va encendre el públic i va contagiar d’entusiasme els jugadors, que, des del camp, van dedicar les seves respectives ovacions al brasiler. Entre aquestes mans que es van alçar en homenatge i desgreuge n’hi va haver una de singular, la del davanter centre madridista. Benzema es va entretenir una estona molt llarga aplaudint el seu company. No va ser exactament un aplaudiment i, a més, va durar més que el que és habitual en els aplaudiments, sinó que va ser una espècie de salutació, amb la mà esquerra, molt reiterada, com si li dedicant, a més de la seva solidaritat o carinyo, alguna cosa no implícita en el gest, tot i que simbòlicament es pot entendre que en aquell joc de mans hi havia alguna cosa més. Em vaig quedar amb aquella imatge i francament encara la tinc en la memòria física, que és la que s’allotja com una estranyesa a la part del darrere del cervell i que va i ve cada vegada que ara dic, per exemple, Benzema. Ara mateix, per tant, veig amb claredat aquest vaivé de mà al qual em refereixo i que ha adquirit més recentment un inquietant caràcter simbòlic. Doncs tan bon punt es va produir aquest afalac imperial, o imperiós, al futbolista que es va asseure al costat de Florentino i el davanter francès li va dedicar aquestes generoses referències manuals, Benzema va ser centre de moltíssima atenció mediàtica. L’assumpte: que el davanter que ha salvat tantes temporades recents del Madrid se’n podria anar a l’Aràbia, el destí actual de les velles glòries més recents. Fins i tot Messi, per exemple, el nostre Messi, porta a les seves butlletes el destí calent que se li ha suposat ara a Benzema. Desmentit Benzema Messi, Messi,Benzema. DesmentitDesprés Benzema ho ha desmentit a la seva manera. No va dir ni que sí ni que no quan l’hi van preguntar en una festa del diari Marca, però alguna cosa es mou en aquesta direcció perquè, i aquest és un tòpic molt propi nostre, els cronistes esportius i fins i tot polítics, quan els gossos lladren, alguna cosa senten. I com que les especulacions no han acabat, tampoc m’ha marxat del cap la possibilitat que aquesta salutació reiterada de Benzema a Vinícius tingués alguna cosa més que la metàfora que semblava portar dins. Aquesta és la inquietud: ¿no devia ser aquest moviment de mans tan significatiu, tan reiterat, un adeu assajat així, amb astuta lentitud, per explicar a la llotja que potser, en un altre moment,Benzema hauria volgut estar assegut a la sinistra, o a la destra, del president? O, per situar-nos més a prop, ¿no devia estar explicant Benzema a Vinícius que aquest gest també era per ell, per atzars que un dia els van distanciar i que ara li van venir a la ment a l’encara golejador madridista? Qui sap res, com dirien Andreu Buenafuente i Berto Romero, el duo més dinàmic de l’humor espanyol nascut a prop de les Corts.

El més llegit